Un còmic molt bèstia

Per Mireia Martínez

Títol: Hoy he ha pasado algo muy bestia

Autor: Daniel Estorach, El Torres, Julián López

Edició: Norma, 2016

Pàgines: 136

ISBN: 9788467922257

Nota: ♥♥♥♥♥

Preu: 18€

Avui us recomano Hoy he ha pasado algo muy bestia, un còmic que revisita el gènere dels superherois i la ciència ficció per oferir-nos un univers més proper i més humà. Una lectura fresca, addictiva i molt potent.

Daniel Estorach és el creador de l’univers Hoy me ha pasado algo muy bestia, un projecte absolutament transmèdia. Va començar com un bloc, va fer el salt al paper en forma de novel·la, i ara s’adapta al còmic amb guió d’El Torres, dibuix de Julián López, tintes de Juan Albarrán i color de Fran Gamboa. Estorach s’ha envoltat d’un equip artístic de primeríssima línia obtenint un resultat final excel·lent.

Us proposo capbussar-nos en la trama. Us imagineu llevar-vos un matí i descobrir que teniu poders? Això mateix és el què li succeeix al protagonista de Hoy me ha pasado algo muy bestia. En Daniel és un noi normal i corrent que experimenta un canvi radical en la seva vida quan descobreix que posseeix una força desmesurada. A partir d’aquest moment, inicia un procés d’aprenentatge per controlar i canalitzar el seu nou talent, que en ocasions li comporta més d’un embolic. Ben aviat, el nostre heroi urbà se n’adona que no està sol, altres persones també compten amb poders especials. Junts inicien una croada per combatre la delinqüència i el crim a la ciutat de Barcelona i al poble on viu en Daniel, Vilassar de Mar. Però la vida d’un superhome no és mai fàcil, i el protagonista del còmic viu en pròpia pell els dubtes, les renúncies i la dualitat entre el bé i el mal, així com les seves conseqüències.

Parlant amb Daniel Estorach descobrim que el Daniel de la història guarda moltes semblances amb el seu autor. Comparteixen nom i tots dos són vilassarencs, no podia ser simple coincidència! El Daniel de carn i ossos ens revela que algunes de les situacions que relata el còmic estan inspirades en fets reals, a partir de les quals ha desenvolupat aquest món de ciència ficció. Tanmateix, les localitzacions amb Barcelona com a teló de fons són molt conegudes pels lectors. Tot això contribueix a donar veracitat i versemblança a la història explicada.

Crec que és especialment interessant com Estorach planteja la figura de l’heroi. Ens presenta un Daniel amb poders, sí, però també amb maldecaps quotidians, feina, parella... Una humanització de l’heroi que cerca l’empatia del lector.

No és fàcil ser superheroi, això ens queda clar. Tot i que pot sonar tòpic, un gran poder comporta una gran responsabilitat. La metamorfosi que viu el protagonista a través de l’assimilació, l’aprenentatge, les renúncies, la presa de decisions, el converteixen en una persona nova i diferent. La reflexió sobre el concepte heroi, recollida a les pàgines 72 i 73, és esplèndida i extrapolable a altres contextos.

            “¿Crees que tienes poderes? Todos tenemos poderes. Pero, ¿qué finalidad tiene ese poder? ¿Sirve a algún propósito? Rompe los muros que te oprimen. Rompe el esquema con el que configuras la realidad. No pienses. Siente. Cuando obtuviste tu poder, tu primer pensamiento fue: “seré un héroe”. ¿Pero que es ser un héroe? Un héroe no conquista. No es un titán olvidado en la historia, que poco a poco se disipa. Un héroe no lucha por el mero placer de luchar. Un verdadero héroe protege. Un verdarero héroe salva. Un verdadero héroe ayuda a los que lo necesitan. Pero siempre hay un precio que pagar. Un héroe nunca llega a formar parte del todo de aquellos a los que salva. El suyo es un camino solitario. Proteger, salvar, ayudar y pagar un precio. O conquistar, luchar, dominar, y pagarlo igualmente.”

D’altra banda, Estorach ha creat amb encert un mosaic de personatges que envolten al Daniel. En tota història de superherois, hi trobem la figura de l’amic, la noia: en Rafa, en Xavier i  la Sara, tots ells amb un paper important. Destacar també, la dualitat del bé i del mal encarnades per Juan Blanco i Perro Negro, la gamma de grisos de tota història, perquè ni els bons són tan bons, ni els dolents tan dolents. I sense oblidar-nos de l’imponent inspector Toga, un personatge destinat a creuar-se en el camí del nostre superheroi per unir forces.

 La proposta gràfica de Hoy me ha pasado algo muy bestia és molt potent. El dibuix del Julián López és sorprenent i funciona molt bé amb la història. L’expressivitat del seu llapis dota d’ànima al protagonista,  ja que podem percebre en tot moment el seu estat d’ànim. L’estructura dinàmica de la vinyeta, la força de les escenes de lluita, i les splash pages que captiven l’atenció del lector, creen un conjunt molt efectista.

Buscant el sentit, buscant el camí

Per Mireia Martínez

Títol: Solanin

Autor: Inio Asano

Edició: Norma, 2014

Pàgines: 424

ISBN: 9788467917369

Nota: ♥♥♥♥♥ 
Preu: 15,95€

Avui us recomano un còmic que m’ha fascinat de principi a fi, Solanin d’Inio Asano. Una autèntica perla del manga creada per un dels autors de referència del panorama actual del còmic nipó. 

Solanin és un retrat intimista d’una generació que busca el seu lloc en el món. Els joves protagonistes d’aquest manga, encapçalats per la Meiko i el Naruo, naveguen pel món dels adults amb un munt de preguntes, inseguretats, frustracions, però també somnis i esperances. Abandonar la bombolla universitària i fer front a la vida real és un repte, i ningú ha dit que fer-se gran sigui fàcil...

«La soledad y la angustia se mezclaban con una especie de emoción... Pero el caso es que, en esa época, todo era posible, como el cielo amplio y despejado.»

La Meiko se sent immersa en una rutina anodina que la bloqueja. La seva feina no la satisfà, les despeses del lloguer l’aclaparen, i els dubtes de la seva relació amb el Naruo la turmenten... És això tot el que ha d’esperar de la vida? No sap exactament què vol, ni quin és el camí que ha de prendre, però sí que sap que cal evolucionar i arriscar-se. 

En Naruo és il·lustrador en pràctiques en una empresa que treballa per a un diari, però la seva veritable vocació és la música. En el club de rock de la universitat va conèixer en Kato i en Billy, i van formar un grup musical, però una vegada llicenciats tot es va diluir. En Naruo ha de renunciar a la seva passió? 

«...Necesito un poco más de tiempo. Hasta encontrar respuestas. Aunque el camino sea escarpado... y lo siga siendo hasta el fin del mundo... pienso seguir mi propia senda.»

Solanin és un crit a l’amistat, perquè créixer amb el suport i la companyia dels amics és reconfortant. És una reflexió brillant sobre la felicitat i la necessitat d’equilibri, una lliçó de vida amb els seus girs inesperats. I la música com a eix central que actua com a catalitzador, com a vehicle d’expressió per experimentar la catarsi i el renaixement... El discurs d’Asano és poètic i emotiu, amb diàlegs i reflexions d’una profunditat que corprenen. Tot, amanit amb un dibuix magnífic, que combina amb imatges reals de la ciutat de Tòquio, instantànies urbanes i fragments fotogràfics de cel que tractats digitalment atorguen veracitat i modernitat a la vinyeta. Una lectura absorbent i agredolça de més de 400 pàgines editada en un únic volum. Un còmic senzillament imprescindible.

Inio Asano (Isioka, prefectura d'Ibaraki, Japó, 1980) és considerat una de les veus de la seva generació. Es dóna a conèixer al nostre país amb Nijigahara holograph (Ponent Mont, 2009) i La chica a la orilla del mar (Milky Way Ediciones, 2013). Amb Solanin (Norma, 2014), la seva obra estrella, arriba al gran públic i es realitza una adaptació cinematogràfica el 2010. Ara, en el XXI Saló del Manga de Barcelona s’han presentat dues novetats que reafirmen la seva projecció a casa nostra: Buenas noches, PunPun 1 (Norma, 2015), obra cabdal publicada al Japó entre 2007 i 2013, i Dead Dead Demons Dededede Destruction 1 (Norma, 2015), sèrie oberta actualment. I, com a colofó, la primícia d’una nova llicència, un volum únic d’històries curtes titulada El fin del mundo y antes del amanecer (Norma, abril 2016). 

«Una cosa... ¿Eres feliz, Billy? Es lo que quería preguntarte. 

Ahora no lo puedo saber. Eso es algo que descubres cuando vas a morir ¿no?»

Ressenya Sara Lone

Per Mireia Martínez

Títol¹: Sara Lone. 1 Pinky Princess

Títol²: Sara Lone. 2 Carcano Girl

Autor: Eric Arnoux, David Morancho

Edició: Norma Editorial, 2014 i 2015

Pàgines: 56

ISBN¹: 9788467916713

ISBN²: 9788467919325

Nota: ♥♥♥♥♥

Coincidint amb el Saló del Còmic de Barcelona del passat mes d’abril, Norma va presentar el segon dels quatre volums totals de la sèrie Sara Lone, titulat Carcano Girl. El primer volum, Pinky Princess, havia vist la llum pocs mesos abans, però per gaudir de la tercera entrega haurem d’esperar gairebé un any. No obstant, els dos primers, a manera de díptic, tanquen un cicle i per tant, els lectors restarem tranquils durant l’interval, però sense oblidar alguns enigmes que resten oberts. 

La història del projecte de Sara Lone ve de lluny... M’ha sorprès descobrir que el guionista francès Erik Arnoux i el dibuixant barceloní David Morancho no es coneixien personalment, almenys a la fi del primer volum, tal com expliquen en les reflexions finals. Tenim, doncs, una relació virtual a base de correus electrònics i Skype, que gràcies a Internet ha permès posar en contacte aquests dos artistes. Veiem com han superat amb escreix la distància d’espai i les barreres idiomàtiques per a crear conjuntament aquesta sèrie. La creativitat no té fronteres i Sara Lone n’és una mostra, ja que el guió i el dibuix casen perfectament.

Però, qui diu que els principis són fàcils? El projecte d’Arnoux i Morancho, pels volts de 2009, no va trobar el seu lloc en la indústria editorial tradicional, i va quedar guardat al calaix. Un parell d’anys més tard, el 2011, de la mà de Sandawe, editorial francesa de BD basada en el crowdfounding, Sara Lone va aconseguir el finançament necessari per esdevenir una realitat a França. Si abans parlaven de la particular relació virtual entre guionista i dibuixant, ara trobem el micromecenatge com a nova forma d’edició. Sara Lone està ple de novetats! 

Destacar que el primer volum, Pinky Princess, va rebre el Premi al millor guió en el Saló europeu del còmic de Nîmes de 2014. 

Ens trobem davant un còmic realista que recrea un període de temps amb una estètica molt concreta, finals del 50 i principis dels 60 al sud dels Estats Units, a Texas. Un temps històric que fascina tant a Arnoux com a Morancho, i que per mitjà d’un exhaustiu procés de documentació atorguen veracitat a l’acció i l’espai. Són molts els detalls que ajuden a capbussar al lector en l’atmosfera de l’època: cartells, revistes, marques de whisky...

Sara Lone és un thriller marítim i policíac que evoca els grans clàssics del cinema americà. Una barreja perfecta entre el gènere negre, l’aventura històrica, la recerca d’un tresor, les intrigues polítiques, l’ombra de la màfia i el racisme irracional del Ku Klux Klan. Sara Lone aborda un gran nombre de trames i escenaris que configuren un àlbum de ritme trepidant, àgil i emocionant amb un toque sureño. 

La protagonista és Sara Lone, nom artístic de Joy Carruthers, ballarina de cabaret al Blue Parrot de Nova Orleans. La jove es veu implicada en l’assassinat del propietari del local, alhora que la policia la busca per comunicar-li la mort, en estranyes circumstàncies, del seu pare. Aquests desafortunats fets la conduiran al seu poble natal, on s’esforçarà per reflotar l’empresa pesquera del seu difunt pare. El preu que haurà de pagar per aconseguir-ho serà molt alt... 

Em captiva especialment la figura de Sara Lone, un enigma darrere una cara bonica. Tot i ser la protagonista, és una gran desconeguda. Una dona freda i distant que exterioritza poc les emocions. Què en sabem de Sara Lone? Ben poca cosa... Algunes pinzellades de la seva infantesa i la deteriorada relació amb el vell Carruthers. Estic convençuda que ens queda molt per descobrir d’aquest personatge tan enigmàtic. 

David Morancho se serveix d’un dibuix totalment digital, des de l’esbós fins al color, per a traslladar-nos hàbilment fins a l’Amèrica dels seixanta. Alhora, la veu dels personatges està esquitxada d’anglicismes que reforcen el context yankee. La composició de la pàgina és molt dinàmica, emprant diferents formats de vinyeta fins a arribar a estretes franges horitzontals que focalitzen l’atenció en una mirada o element. 

 A Sara Lone ficció i realitat s’entrecreuen. Promet una continuació del tot sorprenent que, tal com avancen els autors, se situa a Dallas, novembre de 1963... L’emoció està del tot assegurada! 

Ressenya Léo, Léa

Per Mireia Martínez

Títol: Léo, Léa

Autor: Zidrou, Springer

Edició: Norma Editorial, 2014

Pàgines: 56

ISBN: 9788467915754

Nota: ♥♥♥♥♥

Léo, Léa ens demostra novament l’enorme talent de Zidrou per a concebre històries subtils i emotives, històries molt humanes que remouen sentiments i provoquen reflexions. L’art de Benoît Springer dóna forma i color a Léa, un personatge que commou tant com ho va fer l’entranyable Lydie.

Léa és una jove moderna i atractiva amb una carrera d’èxit a televisió, aparentment desinhibida i sense complexos. Però, sota aquesta façana de frivolitat s’amaga una ànima fràgil marcada per un passat personal i familiar tenyit de tragèdia. Nascuda amb la feixuga càrrega de reemplaçar un germà mort, la seva infància va estar marcada per les absències, la solitud i la tristesa. La Léa únicament desitjava l’atenció i l’amor dels seus pares, però topava amb una fredor i una distància poques vegades salvable. La decepció experimentada per la Léa nena condiciona el posicionament en el món de la Léa adulta. A través d’una hàbil combinació de present i passat, ens anem acostant a una Léa en difícil equilibri, que intenta trobar el seu lloc i la pau amb si mateixa.

“Espero que ella se gire, que me dé un abrazo.

Que llore, aunque sea un poquito.

Hace 20 años que espero que se gire.”

Léo, Léa és un còmic que llueix pel seu format gran. Amb un dibuix de línia fina i una paleta cromàtica en to pastel és una lectura estèticament molt satisfactòria. L’ús del color contribueix a crear una atmosfera lluminosa, suau, neta i fresca que domina al llarg de tot l’àlbum. Springer utilitza primers plans de la Léa per a treballar les expressions i les emocions, un rostre silenciós que ens mira i parla. Expressions i emocions també plasmades a través dels dibuixos que la Léa pintava per al seu pare quan era una nena, un art infantil capaç de contenir tot l’amor del món. Precisament, l’origen d’aquesta història es remunta a l’etapa de Zidrou com a professor i l’impacte que li va provocar el dibuix d’un alumne.

Zidrou ens parla de la família, la relació entre pares i fills, la incomprensió i la incomunicació en les relacions humanes. Ens parla dels records, bons i dolents, d’aquells als quals ens aferrem amb força per la felicitat que evoquen, i d’aquells que voldríem oblidar però que sempre ens acompanyen perquè són part de nosaltres. Tanmateix, Léo, Léa és una lliçó de vida, un cant a l’esperança, a la reconciliació, a les noves oportunitats i els nous començaments.

Mireia Martínez

Ressenya Lydie

Per Mireia Martínez

Títol: Lydie

Autors: Zidrou i Jordi Lafebre

Edició: Barcelona: Norma Editorial, 2011

Pàgines: 64

ISBN: 9788467904666
Nota: ♥♥♥♥♥

En la seva primera col·laboració Zidrou i Lafebre toquen literalment el cel. Ens presenten, amb una sensibilitat exquisida, un àlbum que desprèn humanitat i que commou de principi a fi.

Una meravellosa faula sobre la maternitat, la pèrdua i l’amor. Lydie és el nom d’una nena que mor en néixer. La veritable protagonista “absent” de la història, no la veiem mai, o potser sí? Un personatge invisible per a tothom menys per als bigotuts, els habitants del carreró del Baró Van Dick, o el que és el mateix, el carreró del nadó amb bigoti, conegut així per un cartell publicitari enganxat en un dels seus murs des de principis de segle XX. En aquest reduït escenari Zidrou i Lafebre creen un univers particular de personatges entranyables on es desenvolupa el miracle. Com hem dit, la petita Lydie mor en néixer, però la seva mare Camille no es resigna a perdre-la, creu fermament que la seva petita ha baixat del cel i ha tornat al seu costat. La incredulitat i l’astorament inicial dels veïns dóna pas a un acte col·lectiu de bondat i misericòrdia. A partir d’aquell moment, la invisible Lydie, el seu fantasma, esdevé una dolça impostura i passa a formar part de la vida quotidiana de tots els habitants del carreró: el metge Fabian, el fuster Louis, el fotògraf René, el Théo Lefort del cafè, la vella Sra. Paris, la mestra... Qui són ells per a negar l’existència de Lydie a la seva mare?

Lydie és un còmic fascinant, màgic. Zidrou tracta amb subtilesa el drama de la pèrdua. Té la capacitat de dir molt amb poques paraules, amb silencis que omplen les pàgines de sentit i emoció continguda. La lectura és totalment absorbent, les primeres pàgines són molt impactants per allò que es diu, per allò que no es diu, per allò que es dedueix o per allò que es veu... Aquest caràcter evocador i sobrenatural s’accentua amb la veu del narrador, la imatge d’una verge que des del seu nínxol observa silenciosa i hieràtica la vida dels habitants del carreró.

Lafebre s’encarrega d’arrodonir aquesta història agredolça amb un dibuix excel·lent que traspua sentiment. El dramatisme dels personatges i les escenes es reforça amb un dibuix de línia marcada i tortuosa. El joc intel·ligent de plans picats, enfocaments poc convencionals i imatges detall atorguen dinamisme al discurs narratiu. El tractament del color i la llum crea un univers íntim i familiar, ple de clarobscurs, jugant amb el contrast entre dies grisos de pluja i dies clars i lluminosos. El mateix to sèpia de les guardes i la coberta acaben de conferir al llibre aquesta pàtina de record. La coberta, magnífica, una fotografia feta pel Sr. René que amaga una il·lusió, un artifici, un deliciós trompe l’oeil.

Tot i que Lydie és el seu primer projecte conjunt a dues mans, Zidrou i Lafebre ja havien col·laborat en tres relats del còmic col·lectiu La anciana que nunca jugó al tenis y otros relatos que sientan bien, i ara els retrobem novament en el díptic de La Mondaine que ens trasllada al París d’entreguerres.

Mireia Martínez

Una tarda amb Zidrou i els seus dibuixants.

Per Mireia Martínez

Dijous, 13 de novembre de 2014, 19 h.

Una tarda amb Zidrou i els seus dibuixants.

Casa del Libro. Rambla de Catalunya, 37.

Barcelona.

El dijous passat, Norma Editorial ens va obsequiar amb una interessant vetllada entre artistes i amants del còmic. Reunir en una mateixa taula al prestigiós guionista belga Benôit Drousie, Zidrou, amb set dels dibuixants amb els quals ha col·laborat en els darrers anys per a crear títols imprescindibles com: Lydie i La Mondaine amb Jordi Labefre; La Intimidad a La anciana que nunca jugó al tenis y otros relatos que sientan bien amb Homs; La piel del oso amb Oriol; ¿Quién zurcía los calcetines al rey de Prusia mientras estaba en la guerra? amb Roger; El cliente amb Man; El Folies Bergère amb Francis Porcel; i El paseo de los sueños amb Mai Egurza, còmic que veurà la llum l’any vinent. 

La sala d’actes de la Casa del Libro de Rambla Catalunya era plena de gom a gom. Molta expectació davant una taula de primeríssima línia que desprenia complicitat i bon rotllo. Una tarda per a repassar la trajectòria de Zidrou i capbussar-nos en l’experiència del seu procés creatiu.

Sentir parlar a Zidrou va ser un veritable luxe! Un home que sent passió per la seva professió i que gaudeix creant històries des de fa més de vint anys. Històries tendres i colpidores plenes de sensibilitat i emoció continguda. Històries sensibles protagonitzades per herois quotidians. Drames vitals que trasbalsen i fan contenir la respiració. Històries que connecten amb el lector i els indueix a la reflexió. Tanmateix, descobrim un guionista generós que valora i vetlla per la feina del dibuixant. Se sent responsable dels seus joves col·laboradors, confia en el seu potencial i els acompanya en el seu procés d’aprenentatge. Zidrou construeix un guió complet, amb un inici i un final, però no totalment acabat o tancat, i a partir d’aquí, el dibuixant pot suggerir i donar la seva opinió. Zidrou és conscient de la connexió que ha d’existir entre guionista i dibuixant, per tal de construir un tot coherent entre la trama i la imatge. El dibuixant ha de sentir-se còmode amb la història, ja que hi ha de conviure durant molts mesos en la solitud del procés creatiu.

©Norma Editorial

Els dibuixants van compartir amb l’audiència com ha estat l’experiència de col·laborar amb Zidrou. Per a alguns d’ells, artistes joves i novells, va representar una oportunitat per a fer front a un primer projecte professional seriós. És el cas de Jordi Lafebre amb Lydie i Oriol amb La piel del oso. Per a altres, una oportunitat per a canviar de registre o emprendre nous reptes, com Roger amb ¿Quién zurcía los calcetines al rey de Prusia mientras estaba en la guerra? i Francis Porcel amb El Folies Bergère. Dels seus testimonis es deprenia gratitud i incondicional admiració envers Zidrou, envers el mestre. Unes relacions professionals que han creat lligams i vincles profunds per a convertir-se en una amistat que deixa la porta oberta a col·laboracions futures que estarem encantats de llegir i gaudir.

Mireia Martínez

Ressenya / Presentació Sansamba

Per Mireia Martínez

Títol: Sansamba

Autors: Isabel Franc i Susanna Martín

Edició: Barcelona: Norma Editorial, 2014

Col·lecció: Nómadas, 70

Pàgines: 140

ISBN: 9788467915808

Nota: ♥♥♥♥♥

Després de col·laborar en el còmic Alicia en un mundo real (2010), Sansamba reuneix novament a Isabel Franc i Susanna Martín per a oferir-nos una història emotiva sobre el poder de l’amistat. Una novel·la gràfica que captiva al lector per l’amor i l’autenticitat que es desprenen de les seves pàgines. 

Isabel Franc, responsable del guió, ens presenta una ficció autobiogràfica inspirada en una experiència íntima i personal, tal com havia fet a Alicia en un mundo real on reflexionava sobre l’experiència del càncer. A Sansamba, retrobem a la protagonista del seu anterior treball, l’Alícia, l’alter ego de l’autora. En aquesta ocasió ens fa partícips del naixement i l’evolució d’una amistat sorgida a partir d’una paraula: TRABAJO. Un immigrant en bicicleta que truca a la seva porta buscant feina, l’Ali podria haver-la tancat i oblidar aquella visita fortuïta, però opta per obrir-la de bat a bat i implicar-se en una realitat llunyana a la seva. Franc ens demostra com petites accions poden canviar el rumb i el destí de les persones.

Baala és un jove senegalès que a la recerca d’un futur abandona Sansamba, el seu poble natal situat a la regió de Casamance, a l’oest de la ciutat de Sédhiou, al sud del Senegal. Resseguim el seu periple, la seva arriscada aventura en patera fins a arribar a territori espanyol. Som testimonis de la seva atzarosa vida a la recerca de punts de referència on aferrar-se i començar. Mataró, capital del Maresme serà el seu destí final, i després coneixerà a l’Ali. 

Un encontre que canviarà la vida d’ambdós. A través 

de treballs 

esporàdics com a jardiner, pintor, i arranjaments varis, aniran establint vincles, fins al punt que l’Ali s’oferirà a ajudar-lo a regularitzar la seva situació amb els tediosos i exasperants tràmits administratius que això comporta. Mentrestant, la seva relació es va afermant i superant les diferències culturals, racials i religioses que els separen. Amb els papers en regla, Baala proposa a l’Ali viatjar al seu poble, Sansamba, Senegal, ÀFRICA. Un viatge que per al Baala representa una demostració del seu triomf en terra estranya, i per a l’Ali un veritable viatge iniciàtic. En dos quaderns de viatge, ens relatarà el seu dia a dia, les seves impressions i les seves sorpreses: els talls d’aigua, el valor d’un senzill paracetamol o el significat de la paraula tubabo. Un recorregut per Dakar i Sansamba a través dels seus mercats, la seva gent, la seva cuina i la seva llengua, el mandinga. Una topada amb la realitat més brutal que suposa una experiència vital que canviarà la perspectiva de l’Ali.

“Viajar no es ver muchas cosas, es sentirlas.”

Susanna Martín, encarregada de l’adaptació gràfica, adopta la història d’Isabel Franc, se la fa seva i tradueix en imatges la força narrativa de la trama. El seu dibuix dota d’ànima els personatges, els hi atorga expressivitat en una història en què una mirada i un gest estan carregats de sentit i emoció continguda. Una paleta de to marró i xocolata dóna el punt de color a la història. Tanmateix, Sansamba permet a Martín fer ús d’un doble llenguatge, un canvi d’estil gràfic que desenvolupa en els dos quaderns de viatge. Dibuixos i aiguades que a manera d’apunts i esbossos capten l’espontaneïtat del moment amb un gest lliure. La lectura dels d’aquests dos capítols és molt reveladora, ja que la relació entre text i imatge és perfecta, formen un tot coherent, i esdevenen un autèntic relat de viatge. Susanna Martin no coneix Senegal de primera mà, per tant, a través d’internet, les fotografies i els vídeos que li mostra Isabel Franc, es capbussa en un procés de documentació intens que doni veracitat a les seves imatges. Sens dubte, ho aconsegueix!

“Un día Baala llamó a

la puerta de mi casa.

Yo a eso le

llamo destino.

Él cree en Dios.

Es un chico con suerte.”

A més d’Alicia en un mundo real (2010) i Sansamba (2014), podem acostar-nos al treball més recent d’aquesta artista en l’adaptació a còmic del llibre homònim Sonrisas de Bombay (2012), i com a coordinadora de l’antologia Enjambre (2014) en la qual també col·labora amb una breu historieta. Actualment està immersa amb María Castrejón en un nou projecte titulat Annemarie, l’adaptació a còmic de la vida de l’enigmàtica figura d’Annemarie Schwarzenbach (1908-1942) escriptora i intrèpida viatgera. 

El dijous 23 d’octubre de 2014, es va presentar la novel·la gràfica Sansamba, amb la presència d’Isabel Franc, Susanna Martín i l’autèntic Baala, a Dòria Llibres de Mataró.

Un moment perfecte per a poder escoltar en boca de les mateixes autores com ha transcorregut el procés de creació del còmic, des de la gestació de la idea fins al resultat final. Una tertúlia que dóna un valor afegit a la lectura i l’enriqueix. Així és com descobrim que Isabel Franc va concebre aquest llibre com a novel·la gràfica durant el seu viatge a Sansamba, ja que conscient de les barreres idiomàtiques, va veure que el dibuix podia esdevenir el vehicle de comunicació per a resseguir la història en el moment en què aquest llibre arribés al Senegal. Així és com descobrim que Susanna Martín va trigar un any i dos mesos a dibuixar tot Sansamba; o que és possible completar la lectura del còmic amb una guia didàctica descarregable en codi QR; o que una part dels drets que es deriven de la venda del llibre van destinats a l’ONG Latitud Zero. Tot això, acompanyat amb un tast de bissab, una beguda senegalesa dolça d’un vermell intens feta amb fulles hibiscos. 

Sansamba és un còmic que plasma una realitat de plena actualitat. Una lectura rodona que reflexiona sobre la immigració, la solidaritat, l’amistat, l’altruisme la interculturalitat.

Mireia Martínez Bailón