Títol: Aquesta casa està embruixada
Autor: John Boyne
Edició: Empúries, 2015
Pàgines: 304
ISBN: 9788497879309
Nota: ♥♥♥♥♥
Avui us
recomano una lectura inquietant, on els constants fets inexplicables que se
succeeixen, creen una atmosfera de desassossec que manté el lector en un estat
de tensió permanent.
Després de la mort del seu pare, l’Eliza Caine es troba sola al món. Només
té la companyia dels personatges de les novel·les de Dickens que el pare tant
estimava. El 1867, a l’època victoriana, una jove soltera tenia poques opcions
al seu abast. Per això, un dia decideix contestar un anunci que demana una
institutriu a Gaudlin Hall. A l’estació de tren, unes mans invisibles
l’empenyen per darrere cap a les vies d’un comboi que s’acosta. Afortunadament,
se salva. Quan arriba a la seva destinació tota espantada només la reben els
dos nens, que no li donen explicacions. Realment estan sols, els nens? En
aquesta història de fantasmes es fa difícil saber qui o què ens trobarem a
Gaudlin Hall, una casa amb finestres tancades i cortines darrere de les quals
xiula el vent. Però l’Eliza es revolta contra la por i els misteris.
«Feia
tant de temps que estava penjat en aquella paret que potser fins i tot ja em
passava desapercebut, tal com sovint ignorem tot allò que ens envolta
habitualment, ja siguin els coixins dels seients o els éssers estimats.»
El
context històric d’aquesta història es situa en un moment en el qual la dona
tenia un paper de mínima rellevància, els seus drets i obligacions es basaven
en un masclisme dominant que la relegava a un nivell inferior i això, revolta
sobiranament la nostra protagonista que ho expressa amb alguns diàlegs
mordaços.
«A la pobra senyora, víctima durant tant de temps d'una violència no castigada, la van arrestar immediatament, ja que, evidentment, agredir el marit era delicte, mentre que agredir la dona formava part de la llista de privilegis conjugals.»
Indubtablement
el més destacable d’aquesta obra és l’habilitat amb la qual Boyne crea una
clima de tensió que va in crescendo, desembocant en un final frenètic que posa
els pèls de punta al lector i, quan tot apunta a que la trama té un final on
impera una relativa calma, en la última frase de la última pàgina ens torna a
destarotar. Fins al punt que, ho reconec, en més d’una ocasió, mentre llegia,
el sentir qualsevol sorollet va provocar una reacció absurdament divertida de
pànic momentani, ja que és tan creïble la narració, et sents tan capbussat dins
la història que la inquietud se t’encomana.
«Sempre havia estat una d'aquelles ànimes perdudes a qui se'ls envolava la ment durant l'homilia i paraven escassa atenció mentre es feia la lectura. Què se'n podia dir de mi, que ara, en un moment tan crític recorria a l'Església buscant-hi ajuda? I què se'n podia dir de l'Església, que, quan hi anava a buscar consol, no feia altra cosa que riure-se'm a la cara?»
Un apunt
més, que no puc deixar de fer, és el caràcter de la protagonista, rebel i
inconformista de mena, la porta a protagonitzar diverses escenes poc ortodoxes
dins una comunitat de l’època que retrata el llibre, sensacional el diàleg que
manté amb el sacerdot en el qual qüestiona creences i el paper de la dona amb
tal entusiasme que jo em vaig trobar somrient i assentint amb el cap, pensant, “Ben
dit Eliza! Tens tota la raó, no deixis que et convenci!”. En fi, no puc negar,
que he gaudit molt amb aquesta novel·la i espero que us animeu a descobrir-la.
Sílvia
Cantos
