Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris misteri. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris misteri. Mostrar tots els missatges

dimecres, 15 de febrer del 2017

Secrets que valen un Planeta

Et donaré tot això
Autor: Dolores Redondo
Traductor: Núria Parés
Edició: Columna, 2017
Pàgines: 640
ISBN: 9788466421997
Nota: ♥♥♥♥
PVP: 21,90€
Premi Planeta 2016


La certesa és un alleujament momentani, perquè la veritat sempre és excessiva.
 Quan arriba a poc a poc, t’acostumes a empassar-te-la, tal com la terra gallega s’empassa l’aigua que cau del cel, però, quan arriba de sobte com un tsunami,
la veritat arriba a fer tan de mal com la pitjor de les mentides.


Avui us recomano una novel·la negra, l’esperat retorn de Dolores Redondo. Després de l’exitosa trilogia El Baztán, l’escriptora gallega torna amb una història carregada d’intensitat, intriga i amb uns personatges magníficament dibuixats. Una mort que destapa una vida secreta, trasbalsarà al Manuel que es dirimeix entre l’amor perdut i el desconcert de tot el que va descobrint.

La sinopsi ens diu: A l’escenari majestuós de la Ribeira Sacra, l’Álvaro té un accident que acabarà amb la seva vida. Quan en Manuel, el seu marit, arriba a Galícia per reconèixer el cadàver, descobreix que la investigació sobre el cas s’ha tancat massa ràpid. El rebuig per part de la seva poderosa família política, els Muñiz de Dávila, l’impulsa a fugir, però el reté l’al·legat contra la impunitat que en Nogueira, un guàrdia civil jubilat, esgrimeix contra la família de l’Álvaro, nobles que es gronxen en els seus privilegis, i la sospita que aquesta no és la primera mort del seu entorn que s’ha emmascarat com a accidental. En Lucas, un sacerdot amic de la infància de l’Álvaro, s’uneix a en Manuel i a en Nogueira en la reconstrucció de la vida secreta de qui creien conèixer bé.

Si bé a la trilogia d’El Baztán, la força de la trama girava al voltant de dones. L’autora fa un canvi de registre i ens presenta una història protagonitzada per tres homes, en Manuel, en Nogueira i en Lucas, que orbiten al voltant d’un quart personatge masculí, el desaparegut Álvaro. Et donaré tot això és una novel·la de secrets i veritats no dites. On la influència dels cacics roman encara en moltes zones, portant sovint, a les autoritats a fer ulls grossos davant determinats comportaments, penalitzats en cas de ser qualsevol altre persona. Una rèmora d’un passat submís. Un altre paral·lelisme amb l’anterior saga de l’autora és la importància de la figura de la mare, que torna a prendre rellevància, si bé, vist des d’un altre angle...

També és una història que parla de la pèrdua, de la dificultat d’acceptar que la persona que més estimes ja no tornarà. I encara pitjor que la pèrdua, el descobriment, que el traspassat, no és qui tu creies. En Manuel, es troba abocat a un seguit de descobertes en la vida del seu company, l’Álvaro, mort en un tràgic accident. Que el porten a pensar, que la persona més important de la seva vida, era un total desconegut. De l’amor, a la desolació de la pèrdua, passant per la ràbia de la descoberta d’una vida secreta. Un mar de dubtes, que compartirà amb uns peculiars companys de viatge, amb els qui, aparentment, no l’úneix cap vincle, però que a mesura que avança la trama, aniran apareixent punts de connexió, que desembocaran en amistat sincera.

Un altre punt interessant d’aquesta novel·la és una subtrama que gira al voltant del perdó, un perdó que en ocasions, ni tan sols som capaços de concedir-nos a nosaltres mateixos. Sumem-li unes misterioses gardènies que apareixen a les butxaques de les jaquetes. Unes vinyes magnífiques en un paratge encisador i el gairebé omnipresent orballo, que dona èmfasi a l’atmosfera d’intriga i misteri que embolcalla tota la història. Bravo Dolores, una gran novel·la, digna mereixedora del Premi Planeta! 

Dolores Redondo (Donostia-San Sebastià, 1969) escriu des dels catorze anys i és l’autora de la celebrada Trilogia del Baztán, el fenòmen literari en castellà més important dels últims anys. Els tres volums d’aquesta trilogia, El guardià invisible, El llegat dels ossos  i Ofrena a la tempesta, han arribat a centenars de milers de lectors fidels. A més, són més de 30 editorials d’arreu del món que han publicat la seva obra. La crítica ha elogiat les originals i contundents propostes que han contribuït al renom del noir del país. El 2016, ha guanyat el Premi Planeta amb aquesta obra que confirma el que molts ja dèiem, després de llegir la seva primera novel·la. Dolores Redondo, és una excel·lent escriptora a qui cal llegir, si es vol gaudir.

Començar a llegir aquí!

Sílvia Cantos

dimarts, 13 de desembre del 2016

Secrets, misteri i orgull a l'Empordà

Un secret de l’Empordà
Autor: Imma Tubella
Edició: Columna, 2016
Pàgines: 208
ISBN: 9788466421003
Nota: ♥♥♥♥
PVP: 18,50€

Avui us recomano una novel·la fascinant, el retrat d’una època i de dos mons completament diferents. L’un, rural i pobre però feliç, i l’altre, d’un luxe extrem però carregat de problemes i contradiccions.

El misteri de les joies desaparegudes a Albons, un poblet de l’Empordà, l’any 1935 en l’accident d’un luxós Rolls Royce on hi viatgen la baronessa Thyssen i el seu amant. Anys després, dos homes que s’acaben de conèixer rememoren l’accident i el secret que s’hi amaga. La conversa desplega la història dels ocupants del cotxe i les seves relacions amb personatges del moment, i també les dues guerres mundials, la Guerra Civil espanyola, l’auge del nazisme, les vils accions de la Gestapo, la vida desenfrenada dels aristòcrates decadents i la misèria dels refugiats catalans als camps francesos. I, enmig del caos, la dignitat d’un poblet que, desafiant l’enemic, preserva el seu gran secret. 

La novel·la arrenca carregada d’intensitat amb la narració de l’accident d’un cotxe que circula temeràriament amb una parella d’amants encesos, és suficient per atrapar al lector dins unes pàgines per on desfilen noblesa, jet set i la beautiful people del moment.

M’agrada el recurs utilitzat per l’autora, estructurant la narració, a mode d’entrevista, trobo que resulta molt interessant i aporta la suficient credibilitat perquè el lector s’hi capbussi de ple, no endebades les vides d’alguns personatges reals que apareixen, semblen ben bé extretes de recargolades novel·les, penseu sinó en els periples de Barbara Hutton o Louise Astor, Coco Chanel o Misia.

Descobrir la figura del príncep Mdivani ha estat per mi tota una sorpresa, un home que ho feia tot amb passió, l’amor, conduir, conrear i perdre fortunes, un mite de la seva època que m’ha encantat conèixer la seva història, amb el sedàs de ficció afegit per l’autora. I no serà l’únic, la lectura d’aquesta novel·la ens fa venir ganes de veure les pintures de dos artistes catalans com són Dalí i Sert.

Imma Tubella Casadevall (La Bisbal de l'Empordà, 1953) és doctora en Ciències Socials i Catedràtica de Comunicació per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), de la qual va ser rectora entre el 2006 i el 2013. Titular d’una càtedra sobre Educació i Tecnologia al Collège d’Études Mondiales de París, és membre, entre altres, del Consell Assessor de Catalunya de Telefónica i del Consell Assessor de Catalunya d’Endesa. Un secret de l’Empordà és la seva primera novel·la.

Comença a llegir aquí


Sílvia Cantos

dimarts, 12 de juliol del 2016

L'engany del miratge

Títol: Res no és perfecte a Hawaii
Autor: Màrius Serra
Edició: Proa, 2016
Pàgines: 480
ISBN: 9788475886046 
Nota: ♥♥♥♥
Preu: 20,50€

La versemblança és una qüestió literària, les coses quadren en les històries només quan algú les explica,  perquè és això i no res més el que transforma els fets en històries. La vida és veritable, però no forçosament versemblant.

Avui us recomano una sensacional combinació d’intriga, fets històrics i erotisme en un dels paratges més evocadors de la terra, l’arxipèlag de Hawaii.

La sinopsi ens diu: A l’illa de Hawaii se celebra un congrés sobre el capità Cook, el mític descobridor de l’arxipèlag, i la inauguració d’un complex turístic, però un accident saboteja la festivitat a l’illa. El jove periodista hawaià Tom Rodley cobreix i investiga el succés, juntament amb Jane Auden, una antiga companya d’estudis atractiva i de temperament audaç. La investigació sobre el presumpte atemptat, l’enigma dels pares del jove Rodley i els interrogants històrics sobre el capità Cook s’encreuen en una novel·la que fa un panorama vivíssim d’un país fascinant. L’illa que va ser el paradís del hippisme als anys setanta, que ara és explotada tant per constructors i hotelers com per gurus que treuen suc de les tradicions paganes, és el millor escenari per a una novel·la que absorbirà el lector.

Què té Hawaii, que sense conèixe’l hom s’hi sent atret? La novel·la arrenca amb un intens passatge que narra uns fets terribles que sacsegen els seus astorats i esfereïts espectadors i acaba amb un desenllaç igualment sorprenent i trepidant, entremig, un munt de pàgines amb trames i subtrames magníficament construïdes, personatges més que interessants, especialment el Tom.
S’aprecia l’extensa trajectòria de l’autor que ha donat vida a un noi que el lector podrà sentir traspassar el paper. Unes pinzellades d’història, sensacionalment documentada que en cap cas resulta feixuga, senyal que s’ha sabut inserir adequadament, una curiosa vessant que el Màrius es treu de la màniga amb el ball típic de les illes, el hula i l’actual moda d’inventar coses prescindibles. Situacions que ens fan veure curiosos paral·lelismes entre l’arxipèlag i Catalunya, o si més no, jo els hi he trobat i un admirable saber jugar amb el llenguatge que sempre em fascina, quan llegeixo al Màrius, us deixo una petitíssima perla, mostra del que dic, diu així:

«La versemblança és una qüestió literària, les coses quadren en les històries només quan algú les explica,  perquè és això i no res més el que transforma els fets en històries. La vida és veritable, però no forçosament versemblant.»

Màrius Serra va començar a donar-se a conèixer a través de la seva obra a finals dels vuitanta, en poc temps va començar a publicar traduccions, narracions, novel·les, articles de ludolingüística, mots encreuats i columnes d’opinió. Més o menys per aquest ordre. Després van arribar les col·laboracions en ràdio, televisió, conferències i mitjans digitals. Sempre s’ha pres la vida amb filologia. En aquests últims anys han començat a traduir la seva obra a llengües diverses. Aquí ha Històries va visitar-nos fa algunes temporades per parlar de Plans de futur, una història de ficció al voltant de la figura del matemàtic català Ferran Sunyer. Molts el seguiu amb els Enigmàrius a Catalunya Ràdio o al Paraules en ruta al Divendres de Tv3.

Comença a llegir aquí

Sílvia Cantos

dimecres, 27 de gener del 2016

L'artista de la mort

Títol: Mar de nubes
Autor: Mari Jungstedt/ Ruben Eliassen
Traductor: Carlos del Valle
Edició: Maeva, 2015
Pàgines: 368
ISBN: 978841636513
Nota: ♥♥♥♥
Preu: 19,90€


Había entrado en contacto con el arte siendo apenas un quinceañero.
Había tenido un significado especial en su vida.
Comprendió que el arte trataba de la vida.
Y de la muerte.


Avui us recomano la nova proposta d’una de les veus narratives més destacades de la literatura nòrdica actual, Mari Jungstedt, una novel·la intensa i fosca, on la bellesa de l’art ens posarà els pèls de punta.


Arguineguín, una tranquil·la localitat de Gran Canaria, ha esdevingut una petita Noruega, on els seus habitants desplaçats cerquen la bonança del clima i un paisatge singular. L’aura de calma que habita la principal escola de ioga de la zona es veurà destarotada per les morts comeses per un assassí sense escrúpols que portarà de corcoll el comissari Diego Quintana, la periodista Sara Moberg i l’expolicia Kristian Wede.

Amb una estructura de capítols molt curts, els autors estableixen un ritme de lectura trepidant. Al primer capítol, els autors ens enganxen amb un erotisme latent, excel·lentment narrat, que encadena amb una tensió ben diferent en el segon, inquietant i expectant, en acabar el tercer capítol el lector ja és absolutament pres per la història.

El passat inquietant d’en Kristian, un ex policia ara suport al consolat. La curiosa relació entre la Sara, intrèpida periodista, poc seguidora de les normes i els procediments convencionals i, en Quintana, una connexió peculiar no exempta de secrets. El drama personal de l’Adriana, una dona maltractada per la vida. Una col·lecció de personatges rodons amb personalitats, secrets, passat i anhels que els converteixen en caràcters molt reals, tant com perquè el lector se’ls cregui i empatitzi amb ells.

L’art de Botticelli, Frida Kahlo i Jacques-Louis David, esdevenen una peça clau en l’entramat de la història. Tres pintures carregades d’un simbolisme, que Jungstedt i Eliassen exploten en favor de la història. Arribats a aquest punt no puc deixar de destacar l’extraordinària habilitat dels autors en les descripcions, tant pel que fa als paisatges, com als personatges o escenes, el gran luxe de detalls que saben integrar sense estendre’s en excés permeten al lector fer-se una imatge molt real del que li estan explicant, arribant a inquietar-lo i estremir-lo profundament.

La novel·la té la seva pròpia banda sonora, essencialment formada per música nòrdica amb autors com Ted Gärdestad i Jokke & Valentinerne, tot i que també trobem a la cantautora valenciana Bebe.

Les múltiples subtrames que anem trobant a mesura que avancem en la lectura, complementen l’eix principal de la novel·la i atorguen una qualitat narrativa sensacional a una història que, en ocasions, deixa interrogants no resolts, despertant en el lector, el desig de saber més, en el que és el primer capítol d’una saga que promet grans moments.


Mari Jungstedt (Estocolm, 1962) és una de les escriptores més populars de novel·la negra nòrdica. Els seus llibres de la sèrie de Gotland, protagonitzada per el comissari Anders Knutas i el periodista Johan Berg, de la qual se n’han venut més de tres milions d’exemplars, són coneguts a tot el món. Actualment viu a les Illes Canàries i compagina la tasca d’escriptoraamb la d’ambaixadora de la ONG SOS Children's Villages.

Ruben Eliassen (Trondheim, 1968) és un escriptor, il·lustrador, dissenyador i músic noruec, i també autor de diversos llibres infantils. Ha adquirit gran popularitat amb la premiada sèrie de novel·les Phenomena.

Les novel·les de la sèrie ambientada a les Illes Canàries és el primer projecte que comparteix amb Mari Jungstedt.

Comença a llegir aquí!

Sílvia Cantos

divendres, 4 de setembre del 2015

Ressenya Whaligoë

Per Mireia Martínez

Títol: Whaligoë
Autor: Yann, Virgine Augustin
Edició: Yermo Ediciones, 2014
Pàgines: 95
ISBN: 9788494225826
Nota: ♥♥♥♥♥

La creixent passió per les històries decimonòniques i l’auge del moviment steampunk justifiquen una de les apostes de Yermo Ediciones: el còmic victorià. En el seu catàleg podem trobar  títols com Whaligoë, Aspic: detectives de lo desconocido o Los cuatro de Baker Street

Whaligoë trobem dues característiques molt pròpies de Yermo. En primer lloc, una edició de luxe, esplèndida: format gran, paper de qualitat, tapa dura, impressió exquisida... Elements que converteixen els còmics de Yermo en un objecte molt preuat en mans dels lectors. Un plaer per als sentits! En segon lloc, la predilecció de l’editorial per la publicació d’integrals que reuneixen les diferents entregues en un únic volum. Una opció ideal per a reduir les esperes dels lectors i satisfer així la seva necessitat de continuar llegint. En el còmic que ens ocupa, dos capítols en un sol llibre.
Yann i Augustin creen una història de ficció que fa honor al gènere romàntic del segle XIX. La literatura victoriana com a referent tot evocant a plomes il·lustres de l’època, com les germanes Brontë, Thomas Hardy o Jane Austen. Whaligoë conté els ingredients principals de les novel·les victorianes: honor, amor, venjança, misteri, fantasmes... Narra la història d’un escriptor en hores baixes que fuig de Londres per un escàndol. En companyia de la seva ambiciosa i ressentida esposa arriben a Whaligoë, un poble rural poc hospitalari... En definitiva, surten del foc per a caure a les brases!
Els autors creen una galeria de personatges foscos que amaguen obscurs secrets. Dotats de crueltat i pocs escrúpols anul·len la innocència i la bondat a Whaligoë . Les misèries humanes i les baixes passions afloren a la superfície per a desencadenar terribles conseqüències. No ens trobem amb una història rural amable, romàntica i pastoral, sinó amb una trama tenebrosa de tints violents reforçada per un dibuix afilat i un ambient opressiu i tempestuós, només alleujat pel cel obert i el vent que bufa arran de pronunciats penya-segats als afores del poble.


Whaligoë  és un exemple del gran encert d’adaptar els motius de la literatura victoriana al llenguatge del còmic. 

dimarts, 13 de gener del 2015

Ressenya El misterio de mi familia


Títol: El misterio de mi familia
Autor: Anna Manso
Il·lustrador: Susana del Baño
Edició: Beascoa, 2014
Pàgines: 48
ISBN: 9788448841799
Edat: de 7 a 10 anys
Nota: ♥♥♥♥


Avui us recomano un àlbum il·lustrat perfecte per riure una estona i ajudar als petits de casa a entendre les, sovint, complicades relacions de parentesc.

Jo sola vaig resoldre un misteri d’allò més misteriós, el misteri de la meva família! Tot va començar quan els avis van venir de visita. El pare els donà un petó i va dir quelcom que em va deixar estupefacta:
-Hola mama.  Hola papa.


MAMA? PAPA? L’àvia és la mare del papa? I l’avi és el pare del papa? Quin misteri! vaig pensar. I vaig posar-me a investigar. Equipada amb la meva lupa vaig trobar les fotos de quan el pare era petit. Sabeu qui estava amb aquell bebè que és el meu pare? Doncs la meva àvia, tot i que estava molt més jove... Era veritat! Havia descobert un misteri! Però encara hi havia més.

Quan ens endinsem en aquella divertida (i terrorífica) etapa en la qual els més petits ho volen saber tot i, sembla que tooootes les seves frases comencen invariablement amb un “Per què...?” Encadenant preguntes una rere l’altra fins a l’infinit, esprement els coneixements i la imaginació dels seus soferts pares, entre moltes altres sempre hi apareixen qüestions familiars i, donar resposta a qui és el pare de la mare, o bé la filla del germà del pare respecte a mi és cosa fàcil... però quan comencem a pujar branques dins dels arbres genealògics, no sé vosaltres, però jo, tot sovint em perdo!

I a què ve tot això? Doncs que l’Anna Manso m’ha fet immensament feliç escrivint aquesta història, perquè d’una manera senzilla i planera explica les relacions de parentesc i a més, ho fa amb el seu habitual estil desenfadat i divertit que enganxa als lectors i els fa passar una bona estona llegint. A més les il·lustracions treballades amb la tècnica del collage i llapis obra de Susana del Baño, estan totalment en sintonia amb el text, aconseguint un fantàstic efecte de conjunt.

Per als més valents, al final del llibre trobareu un arbre per omplir amb els vostres parents, i no s’hi val quedar-se amb els pares, avis i oncles, no, no, pregunteu, investigueu i aneu pujant branques, a veure fins on sou capaços d’arribar! 

Sílvia Cantos!

divendres, 13 de juny del 2014

Ressenya Si quan et donen per mort un dia tornes

Títol: Si quan et donen per mort un dia tornes
Autor: Llort
Edició: La Magrana, 2012
Pàgines: 219
ISBN: 9788482645810
Nota: ♥♥♥♥

Avui us recomano una novel·la negra imprescindible, intriga i acció narrades amb un ritme constant que captura irremeiablement al lector.

Sona el timbre. Quins sentiments remouen la mare quan obre la porta i reconeix el fill, que va desaparèixer fa anys? Com reacciona, ara que no li vol explicar on ha estat, amb qui? Ara que calla què li va passar. Per què l'Agustí ha estat catorze anys i mig desaparegut? I perquè ha tornat? I, sobretot, què l'obliga a callar?

«Les fotos són molt importants, són els records més fidels que tenim (...)
Són tal qual, sense els canvis de la memòria. Les fotos no tenen Alzheimer.»

L’epopeia d’una mare i una germana per intentar que la recerca del seu fill no s’aturi, quan les vies oficials exhaureixen els recursos establerts. El sentiment de culpabilitat d’un pare, potser massa estricte. Un clàssic, la festa dels sanfermines amb els encierros i l’ambient de rauxa i excessos que aporten un nivell de risc a les curses. Tot plegat, embolcallat en una atmosfera de misteri que ronda fins passades les cent pàgines ens té intrigats mirant d’esbrinar, quin és aquest inquietant secret que amaga l’Agustí, un secret capaç de fer-lo viure en aquest infern que descrivia Sartre, un infern que descobrim en breus passatges descarnats que traspassen la dimensió de la pàgina i et fan sentir un patiment “real” per aquest pobre desgraciat.

La seva estructura de capítols curts aporta  un ritme súper àgil a la lectura i el fet d’identificar-los temporalment facilita que no ens perdem i puguem seguir fàcilment el fil dels esdeveniments, tot i saltar contínuament del present al passat. En Lluís deixa entreveure la seva vessant més rockera, deixant caure algunes referències musicals força interessants com la música de Robert Plant i Jimmy Page.

Si després de llegir aquesta història (cosa que heu de fer!) us pregunteu: Seran reals tots els noms de poblacions que cita el llibre? Ja us avanço que la resposta és “Sí”. La Felicidad, el Recuerdo, el Placer, el Reposo, la Soledad, El Calvario, La Conspiración... Si no us ho creieu aneu a Sant Google i descobriu-ho vosaltres mateixos! ;)

Sílvia Cantos

dijous, 3 d’abril del 2014

Ressenya Camaleó

Títol: Camaleó
Autor: Llort
Edició: Proa, 2001
Pàgines: 135
ISBN: 9788484372905
Nota: ♥♥♥♥

Avui us recomano una novel·la publicada fa anys, però que jo he descobert tot just aquesta setmana, una història que conjuga elements diversos que impedeixen assignar-li cap etiqueta i que té l'habilitat de sorprendre al lector.

«Ja se sap, quan estàs empresonat, els paratges més esplèndids es transformen en masmorres lúgubres. És inevitable. La llibertat vesteix de seda qualsevol escenari.»

L'allau constant de novetats editorials, en ocasions, provoca que bones històries passin desapercebudes, si no resulta ser un boom immediat, és molt probable que un títol acabi injustament, acumulant pols en un prestatge de segona fila.

Un grup reduït de turistes de classe benestant passa quatre dies en una petita illa exòtica i deshabitada. L'atzar els empeny a dues situacions contraposades: mentre uns lluiten per sobreviure a un imminent naufragi en alta mar, uns altres conversen -bàsicament de sexe- tot prenent el sol i escodrinyant l'horitzó.

«En l’univers de la pràctica del sexe hi ha dues
paraules que no es poden utilitzar: sempre i mai.»

Aquesta és una història atípica, que farà les delícies especialment dels fans de Lost, Amb un sensacional toc d'humor àcid, en Lluís ens convida a perdre'ns en aquesta illa solitària, que amaga històries fosques d'un passat remot amb la companyia de la Goretti i l'Ernest, dos desconeguts que mostren amb deliciosa naturalitat la seva visió de la sexualitat i el desig, aconseguint traslladar al lector un bon grapat de sensacions estimulants. Simultàniament, a unes quantes milles nàutiques, la tripulació d'un vell iot atrotinat lluita per evitar, el que sembla ser, una catàstrofe imminent, fet que fa aflorar les misèries humanes d'entre altres, el capità Melville o la Sarah i, on tampoc no hi manca el punt de sàtira que sembla ser, marca de la casa.

«Perquè aquell dia l’Albert va aprendre el dolor que provoca la bellesa extrema i es va sentir feliç en veure’s acompanyat per la meravellosa imperfecció humana.»

Resumint, per trobar una bona història, no és necessari dirigir-se al prestatge de novetats! ;-)

Sílvia Cantos

diumenge, 3 de novembre del 2013

Ressenya La balada del funicular miner

Títol: La balada del funicular miner
Autor: Pau Joan Hernàndez
Edició: Cruïlla, 2013
Pàgines: 208
ISBN: 9788466133692
Edat: a partir de 12 anys
Nota: ♥♥♥♥♥
Premi Gran Angular 2013


Avui us recomano una lectura perfecta per a joves lectors, una història carregada d’intriga i misteri que atrapa al lector des de la primera pàgina i no el deixa anar fins al punt final.

L'Alda arriba com a professora de matemàtiques a la vall de Tamasca, una zona d'alta muntanya on les comunicacions a l'hivern són tan difícils que obliguen l'institut i l'escola a disposar d'un internat per als alumnes dels veïnats d'accés més difícil. Arrossega un enigmàtic passat del qual no vol parlar amb ningú i que li ha deixat com a seqüel·la una greu coixesa. Allà, a l'ombra del vell funicular miner que domina la vall, haurà d'iniciar una nova vida. Però això no és tot: entre els seus alumnes hi ha la Mei, arribada amb la seva mare des de la ciutat fa poc temps, fascinada amb les històries de licantrops i de qui la vella trementinaire Agneta diu que és néta i besnéta de bruixa. És casualitat que just ara es comenci a parlar d'una misteriosa bèstia sanguinària que ronda la vall a les nits? Qui és el rus enigmàtic que viu al castell del turó? I, sobretot, què és el més horrible que li pot passar a una parella d'adolescents enamorats?

Aquesta novel·la juvenil ha estat guardonada amb el XXIII Premi Gran Angular. El jurat ha atorgat aquest reconegut premi a una obra sensacional. «La balada del funicular miner» és una magnífica novel·la, escrita amb mestria, amb una estructura digne del seu autor, amb diferents trames que es desenvolupen simultàniament i capten l’atenció del lector des de la primera pàgina. Amb ingredients diversos que la converteixen en una lectura perfecta per joves lectors que amb el misteri i la intriga, així com uns personatges entranyables que resulten molt propers, així com una temàtica que abarca diversos fronts: la vida rural als pobles de muntanya, la descoberta d’un secret adolescent trasbalsador fins al punt de canvia la vida al seu protagonista, o la manera d’afrontar la vida d’una persona amb una discapacitat, i no podem oblidar el clímax final, amb un desenllaç impactant que sorprèn i satisfà al lector.

I tot plegat no és d’estranyar, doncs en Pau Joan Hernàndez és un escriptor que ostenta una gran trajectòria amb una important col·lecció de títols publicats i, amb una dilatada experiència també com a traductor i crític. La seva primera novel·la juvenil, Tot et serà pres (1986), una obra sobre l'eutanàsia, amb més de trenta edicions s'ha convertit en el seu èxit més gran. Ha rebut múltiples reconeixements a la seva obra tant per part de crítica i jurats com dels mateixos lectors.

«La balada del funicular miner» és una obra completa, que reuneix tot allò que cal per esdevenir una tria perfecta per als joves lectors, no ho dubteu pas!

Sílvia Cantos

dijous, 26 de setembre del 2013

Ressenya El cementiri

Títol: El cementiri
Autor: Gerard Guix
Edició: Columna, 2013
Pàgines: 172
ISBN: 9788466417235
Nota: ♥♥♥♥



Avui us recomano una lectura carregada d’intriga i misteri, una història situada en un futur no gaire llunyà en el qual la superpoblació mundial condiciona la manera de viure de les persones fins a límits kafkians, una novel·la dotada d’una bellesa fosca.

Des de fa un cert temps està prohibit enterrar els morts per falta d’espai a la Terra. Només els més rebels o idealistes, intenten trencar aquesta norma castigada amb duresa. Isobel, una d’aquestes rebels, arriba a un dels últims cementiris amb la intenció d’enterrar la seva mare. Ha aconseguit aturar durant algunes hores el procés, però d’aquí a dos dies, com a molt tard, haurà  d’incinerar-la tal com obliga la llei.
En Gerard s’inspira en tres obres magnes de la ciència ficció «1984» de George Orwell, «Fahrenheit 451» de Ray Bradbury i «Els androides somien xais elèctrics?» de Philip K. Dick, al llarg de la novel·la aquells que hagueu llegit algun d’aquests títols hi reconeixereu referències encobertes, amb les que ens adonem que la llavor d’aquest cementiri romania latent des de fa temps, i ara que ha germinat ens ofereix un text fascinant i corprenedor que entusiasmarà als amants de la ciència ficció i també als que no ho sou, no endebades bé podríem estar parlant d’un homenatge a les històries gòtiques de l’incomparable Edgar Allan Poe i per descomptat, els «Cims borrascosos» d’Emily Brontë, obra que devia deixar especial petja a l’autor, per haver anomenat precisament borrascós a... ho sento no us ho puc dir  ;-)
«Has olorat mai les pàgines esgrogueïdes d’un llibre vell?»

I és que si hi ha una constant en aquesta història és un tribut als llibres i a la oralitat, resulta evident que el Gerard n’és un incondicional enamorat, tan pel que són com pel que representen, la llibertat de pensament, les idees que no s’ajusten a la norma o la mateixa capacitat per emocionar-se. M’agradarà preguntar-li sobre la tria concreta de títols que “salva” en un moment del llibre.
I no us penseu que només ens parla de situacions futuristes, dins d’aquest gris i espantós escenari, una societat domesticada i manipulada, ens trobem una jove amb unes conviccions fermes que no es doblega davant les adversitats i que desafiarà el poder, tot i el gran risc que això pot suposar per la seva pròpia integritat física. Isobel representa la llum enmig de la foscor, una llum que brilla quan es troba amb Travis, un peculiar enterramorts que despertarà els seus instints més primaris, regalant al lector algunes escenes d’un erotisme exquisit, amb una tensió sexual latent en un indret tan poc eròtic com és un cementiri la parella protagonista hi trobarà un autèntic paradís.
«No hi havia llum a la cambra ni als seus ulls.
Tot estava lúgubrement apagat.»

Intriga, misteri i coses aparentment inversemblants que a l’hora de la veritat no ho són tant, com els cementiris virtuals de Kanyu Takada, sovint em declaro molt fan de les noves tecnologies, però reconec que no sé fins a quin punt m’agradaria viure una realitat tan virtual com la d’Isobel i Travis. Gaudeixo plenament dels cinc sentits, m’encanta mirar, olorar, escoltar, assaborir i tocar!

I no puc deixar de citar les impactants il·lustracions que Ignasi Font ha dissenyat per acompanyar aquestes pàgines, imatges en blanc i negre amb una força increïble que esdevenen un complement perfecte.

Un relat sorprenent, amb l’inconfusible signatura de Gerard Guix, una novel·la fantàstica que heu de llegir!


Sílvia Cantos