Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris negra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris negra. Mostrar tots els missatges

dimarts, 7 de gener del 2020

Qui és Ella?


Ella
Autor: Damià del Clot
Edició: Llibres del Delicte, 2019
Pàgines: 240
ISBN: 9788412062526
Nota: ♥♥♥♥
PVP: 17,50€

El temps ho és tot.
O, segons com, el temps no és res.
El temps gairebé no importa i, a la vegada, és vital. 


Avui us recomano una novel·la trepidant que arrenca amb una rocambolesca triple confessió i, en la qual conflueixen préstecs i hipoteques indecents, mobbing immobiliari i una particular visió de la justícia política.

Ella és una novel·la que atrapa, ho fa de bon principi amb tres confessions simultànies d’un mateix crim, a diferents comissaries de la ciutat, de mans de tres individus, aparentment, desconnectats els uns dels altres. La narració d’aquesta estranya tríada de confessions sorprèn, diverteix i intriga a parts iguals.

Amb una estructura de capítols molt curts, la lectura d’aquesta novel·la adopta una lectura molt àgil i, a mesura que avança, trepidant. A més, les diferents veus que ens narren la història donen una perspectiva coral de la trama, m’agrada molt que cadascuna de les veus narradores té personalitat pròpia. El lector relaciona immediatament la manera de parlar amb el personatge: na Maria, la Cabra o en Jack. 

Ella fa girar la seva trama central entorn als criminals préstecs i hipoteques que acaben esdevenint una teranyina per a tantes famílies de la nostra societat i, el mobbing immobiliari i els subasterus, com diu na Maria, tan ben retratats que repelen al lector de sobremanera. Assistim a una interessant màster class, el Damià advocat ens regala una interessant teoria política en la veu de la Simona que alhora destapa un passat terrible de maltractaments i vexacions que ens posa els pèls de punta.

Cal destacar la tasca realitzada en la construcció dels personatges, no només amb el trio protagonista, tots ells estan superbament definits, però per damunt de tot em trec el barret davant la brillant manera d’introduir-la a Ella, quina manera de crear atenció sobre aquest personatge. És un misteri, un enigma que el lector malda per descobrir i hauran de passar més de cent cinquanta pàgines abans no esbrini qui és.

Com sol ser habitual en la ficció de del Clot no hi manquen les referències musicals, amb un estil molt marcat, apareixen referenciades múltiples peces que van del rock al punk i atorguen a la lectura una poderosa banda sonora. Tampoc no hi manca una picada d’ullet al festival Vilassar de Noir i les seves singulars tasses i, afegiria també, un subtil homenatge a La casa de papel.

Damià del Clot i Trias (Vilassar de Mar, 1973) és advocat i escriptor. Ha estat guardonat amb el Premi Vila Ametlla de Mar 2009 per ‘Notes d’un viatge a l’infern‘ (2009) i amb el Premi Fiter i Rossell per ‘Absolut Taronja‘ (2010) . Va ser finalista del Premi d’assaig Francesc Ferrer i Gironès amb ‘L’espai nacionalista a Catalunya‘ (1999-2006): ‘crònica d’un enfrontament‘ (2007). També es autor del llibre de temàtica jurídica ‘La delegació de funcions del president de la generalitat‘. ‘La figura del conseller primer‘ (2007) i dels assajos ‘Catalunya sentenciada‘ (2013), ‘Decidir, un exercici de legitimitat democràtica‘ (2014) i ‘El Tribunal Constitucional contra Catalunya’ (2015). ‘Una novel·la Pulp’ (2015) i ‘Generació Gintònic’ (2016) van representar el seu retorn a la ficció. 

Sílvia Cantos

dimarts, 25 de setembre del 2018

La llei del silenci

No diguis res
Autor: Raquel Gámez Serrano
Edició: Llibres del Delicte, 2018
Pàgines: 221
ISBN: 9788494788970
Nota: ♥♥♥♥
PVP: 16,50€

L'adopció era equitativa per a tots dos, el ventre d'Edit no albergaria cap fill durant nou mesos ni existiria cap cordó umbilical.

Avui us recomano No diguis res, un thriller inquietant que et manté enganxada a la seva lectura fins a l’últim punt, on arriba després d’un tram final vertiginós.
La sinopsi ens avança el següent: Quan l’Edit i en Jan es casen i marxen a viure a una casa d’un petit poble, els plans de crear una família feliç aviat xoquen davant la impossibilitat inicial d’ampliar la família. L’obsessió de l’Edit l’empeny a viure en un món irreal mentre en Jan s’allunya de la macabra fantasia que sembla envoltar la llar. Fins que adopten en Demian. La por i els conflictes del passat no resolts s’apoderaran de les seves vides. La situació esdevindrà angoixant i insostenible. Però en una societat on les decepcions s’amaguen, si no s’esmenten, no existeixen.


No diguis res és un gran exercici d’escriptura psicològica, que juga amb els personatges des de l’inici, dotant-los en algun cas d’una aura fosca com en Jan, un home carregat de tantes inseguretats que necessita exterioritzar-les ridiculitzant i menyspreant la seva dona, una dona que arrossega un trauma d’infantesa que no ha superat i l’ha deixat marcada amb quelcom proper a la bogeria. En alguns moments de la lectura, l’autora ens deixa entreveure breus flaixos de pensaments que ens permeten reconstruir el trencaclosques que és el passat de la protagonista, amb retalls d'imatges sincerament inquietants entendrem la seva caiguda a l’abisme on es barregen un trist present i un passat ple d’ombres funestes.


En un món hiper connectat, la parella protagonista decideix fer un gir de 180º a la seva vida i traslladar-se a un lloc idílic tot cercant una serenor que no vol arribar. No diguis res planteja un debat molt interessant al voltant de la paternitat, i l’amor de pares a fills, que en ocasions, pot ser qualsevol cosa menys desinteressat i incondicional. A la novel·la aquesta situació arriba després d’una adopció internacional, però penso que el debat hauria d’anar més enllà, a l’arrel de la qüestió que no és un altre que el fet d’esdevenir mare o pare i els sentiments que et desperten els teus fills, passi el que passi.


Trobem un cert paral·lelisme amb l’obra Demian de Herman Hesse, ja que el Demian sorgit de la imaginació de la Raquel s’emmiralla, en bona part, en el pas per l’adolescència del jove Emil Sinclair de Hesse. Finalment l’autora ret un homenatge a Agustí Vehí amb un personatge tan extraordinàriament perspicaç i suggerent com ho era el propi autor.

Raquel Gámez Serrano és una barcelonina que ja de ben petita va mostrar una passió per la lectura que aviat va derivar en un interès per escriure. Va graduar-se a la Facultat d’Econòmiques de la Universiat de Barcelona en Estudis Immobiliaris i de la Construcció. És Tècnica Especialista en Relacions Públiques i està estudiant Educació Social a la Universitat Oberta de Catalunya. Treballa en un ajuntament i és professora experta de la Generalitat de Catalunya en tècniques de venda, màrqueting i orientació laboral, en un programa de qualificació professional inicial. Ha publicat Los versos de Cira, A la seva pell, Noves dames del crim i Els CIE o la il·legalitat institucional. Com podeu veure, una dona certament polifacètica.

Sílvia Cantos

dissabte, 23 de setembre del 2017

El suau tacte del terror

La filla de Lilith
Autor: Glòria Sabaté
Edició: Edicions B, 2016
Pàgines: 280
ISBN: 9788490694039
Nota: ♥♥♥♥
Preu: 19€

Sa mare, llavors, reia en veure’l aferrat a les seves cames amb els ulls tancats, l’agafava en braços i li omplia el rostre deformat de petons llaminers i flonjos. Era el seu fill i l’estimava! Però la mare va morir, l’amor s’acabà i només quedà el rebuig de la gent i la recerca del pare.

Avui us recomano una novel·la magnífica, amb històries creuades, un inici ferotge i esfereïdor i un ús brillant del llenguatge.

Un terrible crim al bordell de Viladalls horroritza la població. La crueltat de l’assassinat traspassa els límits de la humanitat. Un cirurgià barber, interessat per les tècniques més innovadores en medicina i el seu amic Hasday, un jove jueu, apassionat per l’alquímia, un peculiar canonge i una remeiera amb creences força distants del cirurgià, uniran forces a fi d’intentar donar resposta als múltiples interrogants que es presenten i acabar amb el terror que s’ha instal·lat a Barcelona.

Llegir La filla de Lilith és fer un viatge al segle XIV, l’extraordinària feina de documentació prèvia que s’ha fet, així ho permet. L’autora ha sabut reflectir la manera de parlar, de vestir, fins i tot de pensar del moment, aconseguint que el lector es cregui la història. Els fets macabres que succeeixen estan tan ben narrats, que posen la pell de gallina i, molt intel·ligentment ho compensa amb una bonica història d’un passat i uns sentiments que es creien erròniament oblidats desperten amb una nova força entre el Mestre Joan Marçol i Maria la remeiera, però, orgullosos els dos, es neguen a l’evidència.

Un etern dilema: fe o raó? Un misteri fosc que assetja la ciutat. L'animadversió entre jueus i cristians, pretensions de poder, odi, pors ancestrals, records amargs d'infantesa. Personatges que desperten tendres i rebuig, en ocasions, ambdós sentiments alhora. Per tot plegat, aquesta és una gran novel·la que us recomano llegir.

Glòria Sabaté i Marín (Barcelona, 1968), és llicenciada en Filologia Catalana per la UB (1995), ha realitzat els cursos de doctorat en Filologia Catalana, Literatura Catalana Medieval, a la mateixa Universitat de Barcelona (1996-1998), així com estudis en Filologia Àrab (UB, 2002-2005). També ha cursat els estudis de màster oficial “Història de la Ciència: Ciència, Història i Societat” (UB-UAB, 2005-2007), i més recentment el màster oficial “Cultures Medievals” (UB, 2007-2009). Actualment és professora associada i està elaborant la tesi doctoral "Curial e Güelfa: fonts, context i autoria", sota la direcció del doctor Anton M. Espadaler, del departament de Filologia Catalana de la UB, i de la doctora Meritxell Simó, del departament de Filologia Romànica de la UB. Compagina la seva activitat docent amb la faceta d'escriptora, essent representada per l'agència literària Sandra Bruna.

Llegeix el primer capítol


Sílvia Cantos

dimecres, 26 de juliol del 2017

Mentida sobre mentida i una mica de veritat

La germana gran
Autor: Jesús Lana
Edició: La Magrana, 2017
Pàgines: 336
ISBN: 9788482648170
Nota: ♥♥♥♥
PVP: 16€
Premi El Lector de l’Odissea 2016


És absurd carregar la culpa d’allò que donaria la vida perquè no hagués passat.
És absurd buscar-li cap sentit. No en té. No n’hi ha. No s’hi pot fer res.



Avui us recomano una novel·la negra, intrigant i trepidant, amb un ritme molt cinematogràfic que t’atrapa des de la primera pàgina. 

En Mat, periodista en atur, separat i amb una vida buida, veu entrar la noia d'ulls negres al bar on malgasta les hores. Aquesta americana enigmàtica li demana ajuda i ell, hipnotitzat per la foscor dels ulls femenins és incapaç de negar-li. De Kentucky a Barcelona, de la mà dels protagonistes, viurem un viatge ple de maldat i venjança, però també d'amor, a l'indret de l'ànima on es tanquen les ferides.

La germana gran haurà estat la darrera obra guanyadora del premi El lector de l’Odissea, ja que després de 18 anys funcionant, arran de la desvinculació del certamen de l’editorial RBA-La Magrana i després d’avaluar totes les opcions possibles, el Consell de Cent Lectors ha decidit que el premi deixi de funcionar com ho ha fet fins ara. Una llàstima.

Jesús Lana ha escrit una història fascinant amb un gran, final d'allò més cinematogràfic. Hi ha moments realment durs al llarg de la lectura, sorprèn l’habilitat narrativa de l’autor que debuta com a novel·lista amb aquesta obra i que juga a canviar la veu narradora, saltant en l’espai i el temps, de manera tan impecable que permet al lector seguir la trama sense cap problema.

Dolor, ràbia, por i una teranyina que es desenreda a mesura que avancem en la lectura atrapant al lector fins al final. Un excel·lent relat amb uns personatges rodons, que pensen, senten, i dubten, convertint-se en tan reals que el relat de la Katen en boca de la Sam ens estremeix fins al moll de l’os.

Jesús Lana (Martorell, 1966), aficionat al futbol, les sèries de televisió i la música. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials, en l’especialitat d’Actuarials i Financeres, a la Universitat de Barcelona. L’any 2012 es va inscriure a l’Escola d’Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. El mateix any va començar a publicar una columna setmanal al setmanari martorellenc L'Informador, una col·laboració que va durar quatre anys. Actualment col·labora amb la revista digital cultural Catorze, gestionant la secció setmanal 'VOSC' —traduïnt i subtitulant al català cançons de tota mena i, escrivint, de tant, en tant algun article. La germana gran és la seva primera novel·la i un immillorable debut.

Sílvia Cantos

dimecres, 15 de febrer del 2017

Secrets que valen un Planeta

Et donaré tot això
Autor: Dolores Redondo
Traductor: Núria Parés
Edició: Columna, 2017
Pàgines: 640
ISBN: 9788466421997
Nota: ♥♥♥♥
PVP: 21,90€
Premi Planeta 2016


La certesa és un alleujament momentani, perquè la veritat sempre és excessiva.
 Quan arriba a poc a poc, t’acostumes a empassar-te-la, tal com la terra gallega s’empassa l’aigua que cau del cel, però, quan arriba de sobte com un tsunami,
la veritat arriba a fer tan de mal com la pitjor de les mentides.


Avui us recomano una novel·la negra, l’esperat retorn de Dolores Redondo. Després de l’exitosa trilogia El Baztán, l’escriptora gallega torna amb una història carregada d’intensitat, intriga i amb uns personatges magníficament dibuixats. Una mort que destapa una vida secreta, trasbalsarà al Manuel que es dirimeix entre l’amor perdut i el desconcert de tot el que va descobrint.

La sinopsi ens diu: A l’escenari majestuós de la Ribeira Sacra, l’Álvaro té un accident que acabarà amb la seva vida. Quan en Manuel, el seu marit, arriba a Galícia per reconèixer el cadàver, descobreix que la investigació sobre el cas s’ha tancat massa ràpid. El rebuig per part de la seva poderosa família política, els Muñiz de Dávila, l’impulsa a fugir, però el reté l’al·legat contra la impunitat que en Nogueira, un guàrdia civil jubilat, esgrimeix contra la família de l’Álvaro, nobles que es gronxen en els seus privilegis, i la sospita que aquesta no és la primera mort del seu entorn que s’ha emmascarat com a accidental. En Lucas, un sacerdot amic de la infància de l’Álvaro, s’uneix a en Manuel i a en Nogueira en la reconstrucció de la vida secreta de qui creien conèixer bé.

Si bé a la trilogia d’El Baztán, la força de la trama girava al voltant de dones. L’autora fa un canvi de registre i ens presenta una història protagonitzada per tres homes, en Manuel, en Nogueira i en Lucas, que orbiten al voltant d’un quart personatge masculí, el desaparegut Álvaro. Et donaré tot això és una novel·la de secrets i veritats no dites. On la influència dels cacics roman encara en moltes zones, portant sovint, a les autoritats a fer ulls grossos davant determinats comportaments, penalitzats en cas de ser qualsevol altre persona. Una rèmora d’un passat submís. Un altre paral·lelisme amb l’anterior saga de l’autora és la importància de la figura de la mare, que torna a prendre rellevància, si bé, vist des d’un altre angle...

També és una història que parla de la pèrdua, de la dificultat d’acceptar que la persona que més estimes ja no tornarà. I encara pitjor que la pèrdua, el descobriment, que el traspassat, no és qui tu creies. En Manuel, es troba abocat a un seguit de descobertes en la vida del seu company, l’Álvaro, mort en un tràgic accident. Que el porten a pensar, que la persona més important de la seva vida, era un total desconegut. De l’amor, a la desolació de la pèrdua, passant per la ràbia de la descoberta d’una vida secreta. Un mar de dubtes, que compartirà amb uns peculiars companys de viatge, amb els qui, aparentment, no l’úneix cap vincle, però que a mesura que avança la trama, aniran apareixent punts de connexió, que desembocaran en amistat sincera.

Un altre punt interessant d’aquesta novel·la és una subtrama que gira al voltant del perdó, un perdó que en ocasions, ni tan sols som capaços de concedir-nos a nosaltres mateixos. Sumem-li unes misterioses gardènies que apareixen a les butxaques de les jaquetes. Unes vinyes magnífiques en un paratge encisador i el gairebé omnipresent orballo, que dona èmfasi a l’atmosfera d’intriga i misteri que embolcalla tota la història. Bravo Dolores, una gran novel·la, digna mereixedora del Premi Planeta! 

Dolores Redondo (Donostia-San Sebastià, 1969) escriu des dels catorze anys i és l’autora de la celebrada Trilogia del Baztán, el fenòmen literari en castellà més important dels últims anys. Els tres volums d’aquesta trilogia, El guardià invisible, El llegat dels ossos  i Ofrena a la tempesta, han arribat a centenars de milers de lectors fidels. A més, són més de 30 editorials d’arreu del món que han publicat la seva obra. La crítica ha elogiat les originals i contundents propostes que han contribuït al renom del noir del país. El 2016, ha guanyat el Premi Planeta amb aquesta obra que confirma el que molts ja dèiem, després de llegir la seva primera novel·la. Dolores Redondo, és una excel·lent escriptora a qui cal llegir, si es vol gaudir.

Començar a llegir aquí!

Sílvia Cantos

dimecres, 23 de novembre del 2016

I quan creus estar convençut del que passarà...

No n’estiguis tan segur
Autor: Llort
Edició: Alrevés, 2016
Pàgines: 296
ISBN: 9788416328802
Nota: ♥♥♥♥♥
PVP: 17€


Avui us recomano una lectura negra, molt negra, una proposta que sorprèn i enganxa.

Dilluns al matí. La setmana comença per al sergent dels Mossos d’Esquadra Jaume Fuentes i el seu company, Santi Planes, amb el cas del cadàver d’un home jove esbudellat en un petit despatx del centre de Barcelona. Al llarg dels set dies següents, el que en un principi semblava un cas rutinari va transitant per un mostrari d’estereotips i situacions pròpies del gènere negre i policíac: assassinats, traïcions, fugitius, perseguidors, màfies, corrupció, sicaris, testimonis accidentals, venjances, maníacs, sexe, violència.

Aquesta és probablement la novel·la d’en Llort que més s’acosta als estàndards del gènere, això sí, sempre amb la marca personal del autor que converteix No n’estiguis tan segur en molt més que un títol, és un repte que llança al lector, doncs sense cap mena de contemplació, es carrega tot allò que dones per fet mentre avances en la lectura, desmuntant una vegada i una altra, les conjectures de qui va desgranant les pàgines d’aquesta novel·la, sorprenent-lo i enganxant-lo a la lectura.

Hi ha procediment policial, hi ha mafiosos autòctons i foranis, crítica social, hi ha morts i assassinats, tampoc hi manca algun punt calent i el sentit de l’humor negre característic d’en Lluís, tot plegat un còctel magnífic, digne de ser llegit (tan de bo, arribi la traducció al castellà i la seva lectura pugui estendre’s com un bassal de sang), no puc negar que m’encanta la seva manera d’escriure tan única i personal però sempre imprevisible, així que només em queda dir una cosa, llegiu-lo!! I ràpid perquè el llibre es presta fàcilment a ser violentament spoilejat! ;-)

Lluís Llort (Barcelona, 1966) signa les novel·les només com a Llort. Periodista reconegut treballa al diari Avui, actualment El Punt Avui. Ha publicat centenars d’articles, molts d’informació, però la majoria d’opinió, creació o crítica; els últims quinze anys al suplement Cultura. Des del 1999, ha publicat deu novel·les i tretze títols infantils, ha participat en vuit llibres col·lectius de narracions i ha escrit una vintena de guions per a sèries d’humor de televisió, entre d’altres aquí al bloc hem parlat de Si quan et donen per mort un dia tornes i Herències col·laterals, ambdues molt recomanables!


Sílvia Cantos

dimecres, 27 de juliol del 2016

La crisi, fertilitzant de la maldat humana

No abandonis quan el rastre és calent
Autor: Francesc Xavier Álvarez Llaberia
Edició: Ara Llibres, 2016
Pàgines: 365
ISBN: 9788416743056
Nota: ♥♥♥♥
PVP: 19,90€


La crisi haurà fet molt de mal als bancs, a l'economia mundial i al negoci empresarial. Però això no és res comparat amb els estralls
 que ha ocasionat al darrere de les portes de les cases.
Quan la gana t'escanya, la consciència calla.

Avui us recomano un thriller molt potent, de gran intensitat, tan ben narrada que remou la consciència del lector i en ocasions, fins i tot, demana una pausa de la lectura per pair les imatges que ha dibuixat a la seva ment.


Em va sorprendre, molt gratament, saber que aquest llibre era el debut literari de Xavier Álvarez, mosso d’esquadra en actiu que demostra un do innat per traspassar al paper (o la pantalla) una trama policíaca, on corrupció, violència i menors, centren una trama amb uns protagonistes tan imperfectes com creïbles. L’autor va fort: segrestos, violacions, mutilacions perverses i assassinats, en un context de crisi a la Barcelona actual, prenen cos en aquestes pàgines eriçant la pell del lector, i és que l'autor no ens estalvia la cruesa d'algunes escenes, doncs la narració així ho requereix. A l’alçada dels grans narradors del gènere negre, Xavier Álvarez es presenta com una veu talentosa a qui caldrà seguir la pista.

Dues de les virtuts més destacables d’aquesta novel·la són, d’una banda, el coneixement que Álvarez té del sistema policial actual, tant pel que fa al rol del cos dels mossos d’esquadra com al dels delinqüents, el procediment, la manera d’actuar, etc, donen una autenticitat a la història que t'abdueix. D’altra banda la naturalesa dels personatges, tan els més foscos, temibles delinqüents dels més baixos fons, narcotraficants, mercenaris, prostitutes, com els policies i víctimes estan magníficament treballats i ben dimensionats aconseguint que el lector se'ls cregui, els planyi, els entengui o, en alguns casos, els odïi, tots tenen emocions i sentiments que, en ocasions, no semblen anar de la mà amb l'aspecte o rol que representen, però, no és així també a la vida real? Ni els bons són tan bons, ni els dolents tan dolents?

Francesc Xavier Álvarez Llaberia (Barcelona, 1977) és mosso d'esquadra. Llicenciat en Criminologia per la Universitat de Barcelona, ha cursat diversos postgraus sobre la perfilació criminal i la psicologia d'investigació. La seva entrada en la literatura va ser l'any 2013, quan va guanyar dos concursos literaris. És autor de diversos manuals i aquesta és la seva primera novel·la.

Abans d'acabar, permeteu-me un consell, trieu bé el moment en què comenceu la lectura de No abandonis quan el rastre és calent, perquè creieu-me que feina tindreu a trobar el moment d'aturar-vos, és tan addictiu que no el vols deixar anar fins al final!

Fes-ne un tastet!

Sílvia Cantos