Sexe, sol i rom

Títol: 60 dies a Cuba

Autor: Roger de Gràcia

Edició: Ara Llibres, 2016

Pàgines: 186

ISBN: 9788415645849

Nota: ♥♥♥♥♥

Preu: 17,90 €

El sexe havia estat el menys important, però sense aquell sexe, sense haver-nos llançat a tenir-lo, encara que fos frustrant i poc plaent, mai hauríem descobert l'amor, perquè el sexe, ho vaig descobrir aquell dia, només és amor concentrat. Brut, espès i mecànic, però amor.

Avui us recomano una novel·la fantàstica, un relat on dubtes, sexe, incertesa, tendresa i provocació van agafats de la mà, això sí, mentrestant amb l’altra, subjecten un mojito! ;-)

Si us dic que aquesta és la història d’una crisi de parella, pensareu que no explica res de nou. Però si us dic que aquesta parella decideix buscar la solució als seus problemes, perdent-se literalment durant 60 dies a l’illa més eròtica del planeta, cadascú per la seva banda i amb carta blanca per fer i sentir, la cosa millora, oi?  En aquestes pàgines, el Roger i l’Amanda emprenen un viatge a Cuba, que és alhora una capbussada al seu interior, amb la intenció de donar resposta i dotar de sentit la seva actual relació.

Que ningú s’equivoqui, el debut literari de Roger de Gràcia, és una aposta valenta i arriscada, intel·ligent i descarada. Un còctel potent amb una part de sexe desacomplexat, una altra de ganes de viure i trobar respostes que fan por i, unes gotes d’humor intel·ligent. Rere l’aparença de novel·la fresca i lleugera, trobem interessants reflexions que qüestionen petites quotidianitats, que pel fet de ser-ho, sovint són obviades.

Era una mentida petita, gairebé ridícula, és cert, però m'ha fet adonar de l'automatisme que se'ns dispara cada dia, tantes vegades, quan necessitem protegir-nos. Mentides petites, grans, enormes, ridícules, fantàstiques. 

Mentides que ens salven.

L’autor juga amb el lector, el protagonista es diu Roger i ha presentat alguns programes a la televisió, de manera que és inevitable associar-lo a ell mateix i preguntar-te, quant de tot el que explica es basa en fets reals o no. És important? No, però reconeguem-ho, el morbo ens estimula com poques coses!

Una narració apassionant escrita amb una estructura de capítols curts que atorga a la lectura un ritme vertiginós, junt amb breus passatges que intercalen en el periple del Roger i l’Amanda, diferents moments clau de la història cubana que situen l’illa en posició, m’atreviria a dir, de co-protagonista.

Roger de Gràcia i Clotet (Barcelona, 1975) és periodista i actor. Llicenciat en Comunicació

Audiovisual per la UAB. Ha destacat com a presentador del programa de TV3 Caçadors de paraules. Ha treballat a Catalunya Ràdio, Ràdio Barcelona, RAC 1 i a Ràdio Corbera. En Televisió l’hem pogut veure a La Columna de Júlia Otero, al Polònia on interpretava el paper de Mindundi, al Bocamoll, OIK mentns, No me les puc treure del cap! i, La meva. Va presentar La Marató de TV3 contra les malalties neurodegeneratives amb Núria Solé i ara fa al salt als llibres amb una història apassionant.

Aquí pots començar a llegir ara mateix!

Sílvia Cantos

Ressenya Croqueta y Empanadilla

Per Mireia Martínez

Títol: Croqueta y Empanadilla

Autor: Ana Oncina

Edició: La Cúpula, 2014

Pàgines: 132

ISBN: 9788415724612

Nota: ♥♥♥♥♥

Els premis del Saló del Còmic d’enguany ens reservaven una darrera sorpresa! Croqueta y Empanadilla d’Ana Oncina s’alçava amb el Premi Popular a la Millor Obra de 2014. Els lectors es van manifestar, i la votació popular va concedir el guardó a aquest còmic entranyable i molt simpàtic que La Cúpula va publicar amb molt d’encert el març de 2014, i que en aquests moments compta amb una celebrada vuitena edició.

Croqueta y Empanadilla és el primer còmic d’Ana Oncina (Alacant, 1989). Una lectura fresca i divertida de tints autobiogràfics, basada en les seves pròpies experiències amb el seu xicot. Ens relata, en capítols curts i amb molt d’humor, situacions típiques de parella en les que de ben segur tots ens veiem reflectits en molts moments. Històries quotidianes i petites que ens parlen de la convivència, la paciència, la capacitat de compartir, entre d’altres. Però per abordar el tema, i aquí està la gràcia de la proposta, Oncina ens dibuixa una parella molt fregida: Croqueta ell i Empanadilla ella. Dos personatges carismàtics que es fan estimar per la seva dolçor, ingenuïtat i bones intencions. El primer viatge, les mascotes, la cuina, els amics... Moltes i variades escenes, però personalment sento especial predilecció pels capítols Historias para no dormir, senzillament magnífics!

Amb un dibuix dotat de simplicitat i amb un color a dues tintes dominat pel taronja, Croqueta i Empanadilla es mouen en un món d’humans on ells són els únics éssers fregits. 

Amb la lectura d’aquest volum us quedareu amb ganes de més. Segur! Us convido a continuar amb un especial nadalenc: Una Navidad con Croqueta y Empanadilla. Un petit volum en grapa i a tot color editat el desembre de 2014. En aquesta ocasió, les compres nadalenques, la festa de  Cap d’Any o la “dieta del polvorón” són les protagonistes. Autèntics clàssics d’aquestes dates amanits amb noves i divertides situacions diàries. 

I que millor que acabar aquesta recomanació amb la notícia de la imminent publicació de Croqueta y Empanadilla 2, que surt al mercat el 29 de maig. En el tastet de les primeres pàgines  podem veure que l’estiu i la calor arriba a l’univers de Croqueta i Empanadilla. Noves aventures i desventures amb les quals, sens dubte, gaudirem molt i que estic desitjant llegir!

Ressenya Lili i Marlene

Títol: Lili i Marlene

Autor: Anna Tortajada

Edició: Columna, 2015

Pàgines: 304

ISBN: 9788466419727

Nota: ♥♥♥♥♥

Avui us recomano una novel·la estremidora, la narració d'una relació tòxica vista des de la perspectiva innocent d'uns ulls infantils, una història que  colpeja l'ànima.

«O potser no pensava en res i només sentia, en la veu de la seva parella i en l'olor de la por que omplia la casa, l'angoixa d'aquella manera desesperada d'estimar, que trinxava i esmicolava la felicitat, alhora que ho justificava i excusava tot.»

Em va cridar l'atenció el fet d'adonar-me que passades cent pàgines un dels quatre protagonistes d'aquesta història no tenia nom. És la parella de la mama, és cert que ella, la mama, tampoc té nom, però el seu títol té prou força com per no necessitar-lo, a més, tenint en compte que la narració ens ve des de la perspectiva de les nenes, resulta lògic. Quan vaig finalitzar la lectura i aquell personatge seguia sent un sense nom, vaig deduir que l'autora ho feia expressament, com una manera d'allunyar-lo, és difícil sentir proper res que no puguis anomenar pel seu nom i, sens dubte, la parella de la mama no desperta cap mena d'estima en el lector, de manera que aquest tractament és molt significatiu.

«Per què hem d'anar a la casa de pedra de la muntanya, només perquè ho digui la parella de la mama? Per què mana? Per què ens mana? Per què mana a la mama i la mama fa tot el que la seva parella diu?»

La Lili i la Marlene, al llarg de tota la història, plantegen interessants interrogants, preguntes que en moltes ocasions no tenen una resposta senzilla, preguntes incòmodes i, fins i tot, inquietants que trasbalsen al lector i sacsegen consciències, especialment les d'aquells que som pares i mares.

«Veus què m'has fet fer?» Amb tota la indiganció del món vaig llegir aquesta frase i tota l'escena que la precedeix. L'Anna aconsegueix involucrar-nos en la narració de tal manera, que llegeixeus cada moment com si l'estiguessis visquent, ho reconec anava al tren i mentre llegia em cremava un foc roent dins la panxa i havia de contenir les ganes de cridar "però que no ho veus? No li pots perdonar!", crec que la a cara em delatava i els meus companys de viatge devien pensar que estava una mica tocada...

«Com podia ser, es preguntava la Marlene, que les persones grans es pensessin que perquè eren petites ni pensaven ni s'assabentaven de res?»

Quantes vegades heu sentit o fins i tot dit una frase per l'estil? Massa vegades oblidem que els nens són persones petites, innocents i ingènues però en cap cas, cecs, sords ni molt menys estúpids. S'adonen del que passa al seu voltant i malgrat vulguem aparentar una normalitat inexistent, ells senten i pateixen. Aquest és, indubtablement, un dels punts més forts de la novel·la, la magistral habilitat de l'autora a l'hora d'escriure des del punt de vista de les nenes, resulta esborronadora.

«Què li passava a la mama amb tant "ho sento, ho sento". Massa vegades li ho sentíem dir. De què havia de doldre's tant?» data-blogger-escaped-comment-[endif]

Tot plegat, un relat potent, farcit d'emocions amb el que assitim com a impotents espectadors a la gairebé inanició d'una dona que estima amb l'ànima sencera, donant-ho tot fins a esgotar fins i tot la il·lusió, consentint tota mena de greuges a la seva parella, en una relació metzinosa que ens expliquen les seves pròpies filles, unes nenes que veuen com la màgia del seu món desapareix i esdevé un bosc tenebrós.

Fes-ne un tastet!

Sílvia Cantos

Ressenya Quan tornem a casa

Títol: Quan tornem a casa

Autor: Núria Gago
Traducció: Núria Parés

Edició: Columna, 2015

Pàgines: 256

ISBN: 9788466419604

Nota: ♥♥♥♥♥

Avui us recomano una història fantàstica que m’ha sorprès. Fresca i carregada d’emocions, una novel·la coral sobre les relacions humanes, sovint, tan estranyes i complicades com meravelloses.

«La Paula va descobrir que la mort és molt més propera del que hauria de ser i que el seu rastre no és una ombra negra amb una dalla a la mà dreta. La seva ombra és l’olor de gel, de llunyania, i una mà molt petita (la seva).»

La Paula intenta fer-se càrrec de la seva vida, però això no és una tasca fàcil quan la por et té agafada la mà. Per sort sempre pot escoltar l'Oceanne i compta amb l'ajuda del Manu, que malgrat que viu enfadat amb el món, sempre té un buit en el seu llit per a ella, i també compta amb Sergi, encara que prou feina té el pobre decidint què cal fer amb la seva vida. La Susanna fa anys que conviu amb una bomba de rellotgeria en el seu interior, una bomba que esclata en plena cara del Roberto, que intenta entendre desesperadament què li passa a la dona que estima. L'Álvaro fa anys que està tancat a l'amor, tancat al fet que l'estimin, a manera d'acte-càstig, però la Raquel intentarà que això canviï. La Laura, separada del pare de la seva filla, espera un final feliç, mentre que el Marc espera no haver jugat massa amb foc. La Natàlia ha posat un músic a la seva vida, però tot i així no escolta els violins.  I el Salva... el Salva es conformaria si pogués viatjar en el temps, però aquesta no és una novel·la de ciència-ficció. Aquí, em temo, es parla d'amor.

«El problema no són els anys que separen la teva data de naixement de la de la persona amb qui comparteixes la vida, el problema és el temps, com gairebé sempre. Un temps que es dilata i comença a donar cabuda a la monotonia, a l’avorriment i al desencant... un temps que et roba les ganes de menjar-te a petons el del teu davant i que et regala una pissarra en blanc perquè l’omplis amb el que ja no t’agrada de l’altre.»

Reconec que en un primer moment, quan vaig rebre aquesta novel·la, vaig arrufar el nas. Núria Gago, és una magnífica actriu a qui admiro i em costava de creure que estigués a la mateixa alçada com a escriptora, però qui la publicava era Columna, un segell de sòlida reputació. Doncs bé, per sortir de dubtes, res millor que capbussar-te en les seves pàgines! Ara celebro haver-ho fet, ja que he descobert una nova faceta d'aquesta dona que ha fet créixer encara més la meva admiració envers ella. Amb subtil bellesa, ha teixit diverses històries farcides d’espontaneïtat que configuren una narració amigable, talment com una conversa de cafè. Cadascuna d’elles està ben tramada i estructurada, amb personatges molt reals que desprenen autenticitat i d’entre els quals, he de destacar la Paula, per haver-me despertat tanta tendresa i empatia. Amb els sentiments per bandera, els fets vitals descrits provoquen somriures i esgarrifances, t’encomanen alegria, tristor i, fins i tot ràbia, sincerament us recomano el que per mi és un debut sorprenent!

Llegeix el primer capítol

Sílvia Cantos

Ressenya Un any i mig

Títol: Un any i mig

Autor: Sílvia Soler

Edició: Columna, 2015

Pàgines: 352

ISBN: 9788466419468

Nota: ♥♥♥♥♥

Avui us recomano una fantàstica novel·la sobre la família i la crisi, una teranyina de petites històries en les que, en ocasions, els protagonistes desconeixen completament la vida “real” dels qui li són més propers.

Un any i mig a la vida d'una família contemporània, amb uns pares acabats de jubilar i quatre germans, tres dels quals, per motius diversos, han de marxar de casa a buscar-se la vida. El gran és arquitecte i viu al Canadà, la segona, cuinera, viu a París, la tercera, oceanògrafa, viu a Mallorca, i el més jove, surfer, és l'únic que viu amb els pares. Durant aquest lapse de temps veurem com evolucionen els personatges i què els va passant.

A Un any i mig trobem la Tina, una dona de família amb caràcter, acostumada a dirigir la orquestra que veu com les coses no vam com li agradaria i, malgrat tots els esforços fets li costa déu i ajuda acceptar una realitat que poc té a veure amb la que havia imaginat durant anys. També trobem en Jaume, un home tranquil i pacient que entoma els girs de la vida de forma, aparentment, més serena. I quatre germans, que tot i viure allunyats els uns dels altres mantenen una complicitat entranyable. Amb el beneplàcit de l’autora puc afirmar que tots els membres d’aquesta família són protagonistes a parts iguals de la història, cadascun d’ells té la seva pròpia rellevància dins el relat, com en una família real, cada membre és important i imprescindible.

L‘autora retrata com la crisi ha alterat considerablement la vida de moltes famílies, desmarcant-te de la cara més visible: els desnonaments i l’atur. Ens parla de la realitat d’un tipus de família en la qual, els matrimonis han desenvolupat professions que els han permès viure amb tranquil·litat oferint als fills la possibilitat de realitzar estudis superiors i especialitzats i que, com a resultat s’han trobat amb joves tan ben preparats que han hagut de marxar lluny de casa per poder desenvolupar la tasca per la qual s’han preparat.

Em fascina la precisió descriptiva de la Sílvia i la capacitat d’encert a l’hora de trobar la paraula o frase idònia per descriure un espai, un personatge o un moment, fixeu-vos sinó en quina magnífica conjugació de mots «Centenars de minúscules hostilitats matrimonials» trobo que amb aquestes cinc paraules ha descrit a la perfecció els estira i arronsa propis de qualsevol matrimoni sa.

El paper dels avis, també apareix com un referent dolç, un record de la infantesa amb uns sobrenoms ben literaris per a cadascun dels quatre germans: Mowgli, Wendy, Sindbad i Huck. I, si en el seu anterior títol la història es desenvolupava en una població fictícia, aquesta vegada els fets es desenvolupen entre la Vall d’en Bas i Badalona, emplaçaments que gràcies a les encertades descripcions que ens fa faciliten que el lector s’identifiqui amb els espais.

Després de l’èxit de la seva anterior novel·la L’estiu que comença els lectors tenien moltes ganes de tornar a llegir la Sílvia, bona mostra d’això és el fet que tot just dos mesos després de la seva publicació ja ha vist la llum la tercera edició del llibre, així com la versió castellana Un año y medio publicat per Destino, crec que estem parlant de la que serà una de les novel·les més venudes el proper Sant Jordi, però jo espero que no és quedi aquí i, sigui també una de les més llegides, sense dubte s’ho val!

Llegeix el primer capítol

Sílvia Cantos

Ressenya Dies de frontera

Títol: Dies de frontera

Autor: Vicenç Pagès Jordà

Edició: Proa, 2014

Pàgines: 328

ISBN: 9788475884738

Nota: ♥♥♥♥♥

Premi Sant Jordi 2013

Avui us recomano una gran novel·la que narra una història de transició, un fragment de vida, un parèntesi en el que passen moltes coses tot i que sembli que no passa res, una lliçó del domini narratiu del seu autor.

Aquesta novel·la comença amb un petó llarg davant la porta d’uns grans magatzems, entre vianants carregats amb bosses de plàstic. Qui són ells dos? Tardarem a saber-ho. Els protagonistes de la novel·la es diuen Pau i Teresa i són membres d’una parella de fet que es va prorrogant de manera automàtica, fins que es produeix el que ell anomena “la relliscada”, que té com a conseqüències un daltabaix emocional, un canvi de domicili i també un viatge a la frontera. En Pau i la Teresa es troben en trànsit, però no saben cap a on. Al capdavall, la provisionalitat també és provisional.

«Aspirava a fer-la canviar d'opinió perquè rectificar és de savis, però secretament desitjava ser rebatuda, perquè a la vida cal saber argumentar.»

L’autor, desgrana la història a través d’una col·lecció de capítols curts, en ocasions, brevíssims, fet que atorga a la narració un ritme fluïd que captura al lector sense adonar-se’n. Aquestes pàgines respiren música. Mazoni, La Orquestra Mondragón, Sangtraït, els Beatles, Dido o Rufus Wainwright, entre d’altres, posen la banda sonora a una història que té el seu punt de partida en un ball d’hormones protagonitzat per mare i filla i, predisposa al lector a passar una bona estona de lectura.

«Les audiometries revelaven que l’oïda de la Lola era gairebé perfecta, però havia perfeccionat la virtut de sentir tan sols el que li venia de gust. »

Vicenç Pagès Jordà  és un autor que ha rebut el reconeixement de jurats, crítica i públic, ha escrit novel·la, assaig i conte curt. Amb una important producció a les espatlles, sense cap mena de dubte podem afirmar que el seu és un dels noms que cal tenir ben present dins el panorama literari actual.

«No disposem de la capacitat d'imaginar Déu, però segur que no el molestaria que El veiéssim com una bibliotecària silenciosament apassionada.»

La quotidianitat i la proximitat dels personatges faciliten que aquesta lectura esdevingui tot un plaer. No esperis més i comença a llegir!

Sílvia Cantos

Ressenya El Projecte Rosie

Títol: El Projecte Rosie

Autor: Graeme Simison

Traductor: Imma Falcó

Edició: La Campana, 2013

Pàgines: 352

ISBN: 9788496735910

Nota: ♥♥♥♥♥

En aquestes dates ens inunden amb una sobrecàrrega de llistes amb els top ten segons criteris diversos que, enlloc d’ajudar a decidir, en ocasions provoquen un col·lapse a l’hora d’escollir un títol determinat, així que jo no afegiré una tria més, el que sí faré és una última recomanació per aquest 2013, una de ben especial. Avui us recomano una novel·la preciosa sobre la complexitat humana, farcida de tendresa i bon humor, amb uns personatges dels que irremeiablement t’enamores.

El Don Tillman pensa casar-se aviat. Però encara no sap amb qui. El Projecte Dona per Tota la Vida resoldrà el problema. El Don, amb una síndrome d’Asperger no diagnosticada que el converteix en una persona molt organitzada i sistemàtica, però incapaç de tenir relacions socials normals, ha dissenyat un qüestionari de setze pàgines per trobar la parella perfecta, que evidentment no serà ni cambrera, ni fumadora, ni bevedora, ni impuntual. La Rosie és tot això. I també és impetuosa, intel·ligent i guapíssima. I està intentant descobrir qui és el seu pare biològic. En això sí que el Don, professor de genètica, segurament la podrà ajudar.

La Rosie arriba a la vida d’en Don amb la seva espontaneïtat que xoca frontalment amb la manera disciplinada i estandaritzada de fer d’ell i li demostrarà que el que aparentment pot semblar un gran problema, possiblement trobi una ràpida solució quan s’utilitza l’enginy per resoldre’l, per exemple, creant una nova zona horària, per tant, podem afirmar que la Rosie és tot el contrari als requisits establerts per en Don al Projecte Dona per Tota la Vida.

El personatge d’en Don evoluciona al llarg de la història, passant de ser un individu sense habilitats socials a esdevenir un crack digne de les lliçons del mateix Hitch, i per el camí ens regala escenes delirants com la que protagonitza al bar on treballa la Rosie o la que ens mostra un Don al més pur estil Travolta ballant al ritme dels Rolling Stones.

L’editorial La Campana ens té acostumats a publicar títols fantàstics, que no són un boom immediat, però que es guanyen els lectors aconseguint desencadenar un boca-orella, que escampa com la pólvora la popularitat d’aquestes històries, un clar exemple és «Wonder» de R.J Palacio, un títol que si encara no heu llegit, us recomano moltíssim. El Projecte Rosie s’està traduint a 37 llengües i Sony Pictures en prepara ja una adaptació al cinema que ja tinc ganes de veure!

Diuen que el record que deixa un llibre és més important que el mateix llibre, sens dubte, us quedarà un grat record d’«El projecte Rosie» després d’haver-vos regalat estones de magnífica i entranyable lectura.

Comença a llegir!

Sílvia Cantos 

Ressenya Seixanta mil paraules

Títol: Seixanta mil paraules

Autor: Manel Subirats

Edició: Edicions de 1984, 2013

Pàgines: 234

ISBN: 9788415835004

Nota: ♥♥♥♥♥

Aquesta mateixa setmana presentaré a Dòria Llibres de Mataró, aquesta novel·la que avui us recomano. Quan el seu autor em va demanar si li volia presentar-la, no m’ho vaig haver de pensar gens ni mica, ni tan sols vaig necessitar llegir-la abans de decidir-ho, coneixent la seva trajectòria i, el més important per mi, la seva persona, vaig tenir la certesa que es tractava d’un projecte interessant que ben segur mereixeria la pena, no us faré el seu perfil biogràfic, per això tenim Internet, on trobareu una col·lecció d’entrades amb referències a la seva persona, per ser més exactes si escriviu “Manel Subirats i Costa” a la caixa de cerca del senyor Google us apareixeran concretament 63.600 resultats, per tant, aquells que vulgueu fer el xafarder, ja sabeu on podeu anar a passar una estona.

«El valor iniciàtic que té una bona mentida és equiparable al

que té dir una gran veritat. Jo diria que és millor encara»

Jo, el que pretenc és presentar-vos «Seixanta mil paraules» una novel·la excel·lent, que en Manel Subirats ha trenat amb un domini de la narrativa incontestable una sensacional exposició del pas del temps en una parella i de com evolucionen les relacions. Un dels punts forts d’aquesta obra és el tempo que s’hi ha imprès, que procura una lectura tranquil·la, calmada, perfecta per acompanyar amb una tassa de te o cafè, és una d’aquelles novel·les que llegireu i us deixaran record, de les que passats els anys, potser no podreu fer-ne una sinopsi exacta però en canvi, recordareu el bon gust que us va deixar, que va ser una lectura plaent i, fins i tot, potser algú s’animarà a rellegir-la, «Seixanta mil paraules» és així.

«És curiós com de vegades s’aprenen més coses de la gent

pel que amaguen que no pas pel que diuen d’ells mateixos»

En Basili, el protagonista d’aquesta novel·la, llegeix un matí l’esquela d’una dona que havia estat la seva amant quan ell era molt jove i ella vint anys més gran. Des d’aquell moment, el passat s’imposa a la seva vida i sent la necessitat d’explicar-ho tot a la seva dona, la Kumiko. No serà una tasca senzilla, decideix escriure diferents passatges de la vida amb aquella amant i deixar-los en llocs on la seva dona els pugui llegir. El resultat no es fa esperar i les conseqüències arribaran. Amb una prosa exquisida en Manel desgrana la història d’en Basili i la Kumiko, amb els qui el lector connectarà de seguida, gràcies a les seves descripcions en les quals estic convençuda que molts s’hi identificaran.

«No hi ha millor manera d’oblidar algú que vol oblidar-te

que tenir motius per fer-ho»

L’autor desgrana amb mestria tot un joc de confessions íntimes, de secrets compartits en un troc d’escrits i lectures no confessades però compartides, preguntes que els protagonistes no gosen pronunciar en veu alta, cara a cara, però que mitjançant aquest intercanvi es fan possibles. Aquest títol és una lectura intensa i punyent. En Manel ha posat per escrit un temor de moltes parelles, una por tan antiga com les relacions mateixes, que pocs s’han atrevit a manifestar, potser per por que el sol fet de pensar-hi pugui convertir-se en malastrugança, amb una mostra magnífica del seu domini narratiu, ens regala un retrat superb de les emocions humanes.

L’autor mostra de forma magistral una de les facetes més absurdes de l’ésser humà, la desídia abocada allà on hauria d’haver-hi comunicació, bona mostra és l’escena que trobem una Kumiko trista i pansida passejant tota sola, desitjant la companyia d’en Basili però enlloc de demanar-li-ho espera que ell ho endevini, mentre per la seva banda ell la deixa fer pensant erròniament que ella necessita espai i temps en solitari. Una preciosa novel·la, que heu de comprar, regalar i recomanar, però sobretot llegir.

Sílvia Cantos