Ressenya El fantasma de Canterville

Títol: El fantasma de Canterville

Autor: Oscar Wilde

Traductor: Esther Tusquets

Il·lustrador: Oski

Edició: Libros del Zorro Rojo, 2012

Pàgines: 107

ISBN: 9788494033667

Edat: a partir de 10 anys

Nota: ♥♥♥♥♥

Avui us recomano un llibre il·lustrat magnífic, la reedició que recupera una obra imprescindible, descatalogada durant dècades. Un dels textos més celebrats d’un dels grans noms de la literatura anglesa universal: Oscar Wilde i l’inoblidable conte «El fantasma de Canterville».

Tot i que la història és coneguda per tots, refresquem-la, una família americana compra i es trasllada al Castell de Canterville, situat en un preciós indret proper a Ascot, Anglaterra. Lord Canterville, antic propietari del castell, l’adverteix que el fantasma de sir Simon de Canterville ronda per l’edifici des de fa més de tres-cents anys, després d’assassinar a la seva dona lady Eleonore de Canterville. Tot i així el Sr. Otis i la seva família s’hi instal·len burlant-se constantment del fantasma. L’espectre no només no aconsegueix espantar-los, sinó que més aviat es converteix en la víctima de les bromes dels terribles bessons.

El títol que us recomano avui em permet insistir, una vegada més, en la importància d’acostar els clàssics als joves lectors, en ocasions, aquest acostament resulta molt complicat i fins i tot inapropiat, degut a les edicions que pensen poc amb aquest perfil de lector. Sortosament, cada cop són més les editorials que aposten per presentar edicions curosament treballades, ben cuidades i dirigides a ells, és el cas d’aquesta edició de luxe que ens presenta El Zorro Rojo, un treball que uneix tres noms de bandera: Oscar Wilde, Oscar Conti i Esther Tusquets. Un text excel·lent, distès, irònic i molt divertit que descriu algunes situacions tan surrealistes que atrapen al lector i aconsegueixen submergir-lo de grat en una obra clàssica. Acompanyar-lo de les il·lustracions de l’argentí Oski, és probablement un dels inputs més intel·ligents que li sumen un valor afegit a la obra, el treball de línia caricaturesca és el millor complement possible a la història d’aquest fantasma incomprès.

«El fantasma de Canterville» fou publicat originalment el febrer de 1887, a la revista The Court and Society Review, i editat, junt amb altres contes en el volum de 1891 «El crimen de lord Arthur Savile y otras historias». Oscar Wilde capgira en aquesta obra, amb un irònic i subtil sentit de l’humor, l’atmosfera tenebrosa del clàssic relat de terror i contraposa el pragmatisme nord-americà amb la tradicional aristocràcia britànica.

Llegeix aquí el primer capítol

Sílvia Cantos

Ressenya Tu i jo, ara i sempre

Títol: Tu i jo, ara i sempre

Autor: Laurie Frankel

Traductor: Esdres Jaruchik Naveiras

Edició: Amsterdam, 2013

Pàgines: 336

ISBN: 9788492941971

Nota: ♥♥♥♥♥

Avui us recomano una novel·la imprescindible per qualsevol que es consideri  amant de la literatura i les noves tecnologies, una història sobre l’amor i la pèrdua que ens planteja una interessant qüestió: “fins a quin punt la tecnologia pot superar qualsevol barrera, fins i tot, la mort?”

En Sam és un programador informàtic que treballa en una empresa de cites online. El seu enginy el porta a crear un algoritme que permet trobar la parella perfecta. I funciona. De fet, així és com coneix la Meredith, la dona dels seus somnis. Però, serà capaç en Sam de crear un algoritme que faci que l’amor duri per sempre? També més enllà de la vida i de la mort? Per a ell i per a tothom?

La intel·ligència artificial és un tema recurrent en la ciència ficció, sovint plantejant futurs utòpics que, d’entrada, resulten ben poc creïbles. Ara bé, quan parlem estrictament de tecnologies, tots tenim assumit, que el ritme al qual aquestes avancen és certament vertiginós, però creieu que és possible codificar i definir amb un algoritme les emocions? Resulta evident que els humans som éssers complexos i sovint imprevisibles, arguments en contra d'aquesta teoria, però la veritat és que el plantejament de «Tu i jo, ara i sempre» resulta força versemblant, tant que en alguns moments et preguntes, existirà? Hi estarà treballant algú? Podré fer-ho servir? I la més important de totes... Seria capaç d’assimilar-ho?

«Jo sé com trobar-la a faltar quan és a Florida.

Sé com trobar-la a faltar durant uns mesos.

Però no sé com trobar-la a faltar per sempre.»

Per més anys que portem sobre la terra, ens resulta molt difícil encarar la mort d’un ésser estimat, i és que el dol és un procés extremadament difícil d’entendre quan no l’has passat. Llegir aquestes pàgines en un moment emocional complicat, ja us aviso ara, pot resultar complicat, doncs Laurie Frankel sap com remoure les emocions del lector, la seva narració fluïda, amb uns personatges tridimensionals, que parlen, riuen i senten, esdevenen tan reals que els sents a prop, encomanant-te les seves emocions.

«No podem curar la mort, la tristesa o la pèrdua, 

però podem asserenar, calmar, alleujar. 

Podem ajudar la gent a recordar. A tirar endavant. 

A sentir-se millor en els pitjors moments de la vida.»

Sorprèn que aquesta sigui tot just, la segona novel·la publicada d’aquesta autora que ha treballat com a professora universitària d’estudis de gènere, literatura i escriptura, ella va debutar el 2010 amb «The Atlas of Love». L’habilitat amb la qual ha creat aquesta història és francament admirable, tan real que permet al lector endinsar-s’hi de la mà d’un trio de protagonistes tan humans que traspassen la dimensió del paper, us animo a descobrir la història d’en Sam, la Meredith i en Dash, per ser una novel·la actual, interessant, divertida, tendra i sobretot, molt emocionant!

Aquí podeu fer un tastet del llibre 

Sílvia Cantos

Ressenya Els fantasmes de Dalí

Títol: Els fantasmes de Dalí

Autor: Xavier Gual

Edició: Columna, 2013

Pàgines: 288

ISBN: 9788466416825

Nota: ♥♥♥♥♥

Avui us recomano una lectura apassionant, un thriller psicològic que ens arrossegarà com un espiral dins el fascinant món de Salvador Dalí. Una novel·la addictiva i excitant, tal com va ser la vida i obra del geni de Figueres.

Una nit, un vell i decrèpit Dalí rep una misteriosa visita. Alguns anys més tard, en Guillem, amb el pretext de documentar-se sobre la bogeria del pintor, viatjarà a Figueres i Portlligat, on compartirà estada amb un antic company d'estudis, l'Hèctor, i la seva parella, la Vicky. En Guillem està obsessionat per Dalí, amb qui creu que té més coses en comú a part del deliri. De mica en mica s’aniran descobrint els seus foscos motius.

Xavier Gual és professor de secundària i periodista, té diversos títols publicats per nens, joves i adults. Amb «Els fantasmes de Dalí» ens convida a capbussar-nos en l’univers surrealista del mestre, composant un relat de ficció sobre el declivi dels últims temps de la que, possiblement sigui, la figura més destacada de la història de l’art català fins a la data, l’eclipsi d’un geni que va viure entre llums brillants i agonitzà entre ombres tenebroses.

«Tot artista ensopega després d’assaborir la glòria. El món s’encarrega de ser cruel amb els genis. Només els millors reneixen de les seves cendres i tornen a triomfar abans de morir. Alguns gràcies a la seva mort.»

Amb aquesta novel·la, l’autor teixeix hàbilment una teranyina en la qual desgrana dues històries que tot i ser, d’entrada, fils independents, acaben trobant-se per abraçar-se sorprenent del lector. Una història amb un nucli de personatges misteriosos, que amaguen secrets i fosques intencions que estimulen la imaginació de qui vola per les seves pàgines i que desgrana una col·lecció de paranoies crítiques que et transporten a l’univers de Dalí.

«Els fantasmes de Dalí» és una magnífica oportunitat per descobrir la obra d’un dels més grans genis que ha donat la història, un recorregut per els punts clau de la seva vida: La torre Galatea del seu Museu de Figueres, el Cap de Creus, el castell de Púbol, Portlligat, tot un seguit d’indrets i paisatges que irremeiablement desitjareu visitar un cop finalitzada la lectura d’aquesta novel·la. D’aquestes pàgines es desprèn que Xavier Gual s’ha documentat a consciència abans de posar-se a escriure, la que crec, hauria de ser una lectura obligatòria per a qualsevol persona interessada en Salvador Dalí, que tot i mitjançant la ficció, estableix una diferència entre la persona i el personatge.

«S’havien acabat les festes, les aventures, els viatges.

Se li havia acabat l’art i la capacitat de treballar en condicions.»

Absorbent, excitant, descarat i apassionant, un llibre dali-ciós!!  ;-)

Sílvia Cantos

Ressenya Sota el mateix cel

Títol: Sota el mateix cel

Autor: Núria Pradas

Edició: Columna, 2013

Pàgines: 176

ISBN: 9788466416375

Nota: ♥♥♥♥♥
Premi Carlemany 2012

Avui us recomano una novel·la preciosa que narra un dels horrors històrics que van patir més de 22.000 dones a França, anomenades “tondues” (rapades traïdores), castigades per haver mantingut relacions amb els ocupants alemanys durant la Segona Guerra Mundial.

És l’any 1941, i Claire viu amb la seva mare al petit poblet de Cambes-en-Plaine, a la Baixa Normandia. El seu pare és un dels milers de francesos que ja no tornaran mai més a casa. La vida es fa difícil per a una jove amb ganes de menjar-se el món. I llavors arriben els alemanys. I, amb ells, Geert. El poble s’omple d’uniformes enemics. Els oficials es reparteixen per les cases del poble. Geert és enviat a la casa del mestre, la casa de Claire. De mica en mica, els dos joves deixen de mirar-se com a enemics i comencen a mirar-se com el que són: un jove de divuit anys i una noia de setze. S’estimen de debò. Però el destí que els va unir en aquelles circumstàncies tan adverses, els tornarà a separar. Rússia ha declarat la guerra a Alemanya. Els soldats alemanys se’n van al front rus. Geert i Claire no tenen dret ni a un darrer adéu...

La novel·la de la que us parlo avui m’ha captivat, m’ha enamorat i s’ha fet un raconet allà on s’emmagatzemen els millors records, probablement, el seu títol es dibuixarà quan algú em demani una recomanació o em pregunti algun dels llibres que més m’ha agradat. «Sota el mateix cel» és una història de sensacions i emocions contradictòries, que explica el despertar a l’amor adolescent, un fet, ja de per sí ple d’interrogants, produït, a més, en un moment terrible i amb qui, tot apunta, és la persona equivocada.

«Era ben plantat, l’alemany, va pensar, i en adonar-se d’aquest pensament 

que se li escapava, va bellugar el cap a dreta i a esquerra, com qui vol espantar 

una mosca. No, una mosca no. Un borinot. O una abella. 

Alguna cosa que ens pot fer mal.»

Núria Pradas ens desgrana la que, tranquil·lament pot haver estat la vivència de moltes parelles, no podem oblidar que 22.000 dones van ser cruelment castigades per uns sentiments, com els que viu la Claire, una noia que lluita contra el que sent posant per davant el record del seu pare, mort a files, davant l’inevitable enamorament envers un noi que pertany al bàndol contrari. Una tràgica i meravellosa història d’amor, a l’alçada dels mateixos amants de Verona.

«Des que l’havia mirat fixament, des que havia vist en els seus ulls els ulls 

d’Alfred, no aconseguia veure en aquell jove ni un botxí, ni un assassí.

Només hi veia un noi.

Un noi jove, ros i d’ulls blaus.

I Claire va pensar que allò no estava bé.»

La lectura d’aquesta història es planteja amb una estructura senzilla, de frases curtes, que la converteix en una interessant opció de lectura per a joves, tot i la duresa dels fets narrats, probablement podria situar-se en aquesta categoria emergent, els crossovers, novel·les recomanables tant per lectors joves com per adults, i no és d’estranyar, la Núria té en el seu haver més de quaranta títols publicats, la gran majoria destinats al públic infantil i juvenil.

Com veieu, «Sota el mateix cel» és una novel·la entranyable i emocionant, que t’atrapa i et transporta al moment narrat aconseguint fer-te sentir el patiment i la felicitat dels joves Geert i Claire. Un clam contra l’absurditat de les guerres produïdes entre homes i dones que, malgrat totes les diferències possibles, dormen sota el mateix cel. Una obra exquisida, magnífica i delicada, que parla de sentiments universals com el dubte, la por i la culpabilitat, però per damunt de tot, de l’amor.

«Era una conversa inusual i lenta, molt lenta, plena de pauses, 

de paraules no enteses, però, també, plena de somriures de complicitat. 

Perquè, sovint, els somriures parlen més que les paraules.»

Sílvia Cantos

Ressenya Si uneixes tots els punts

Títol: Si uneixes tots els punts

Autor: Estel Solé

Edició: Galerada, 2013

Pàgines: 72

ISBN: 9788496786523

Nota: ♥♥♥♥♥

Fins ara no m’havia atrevit mai a ressenyar poesia, essencialment per por i respecte, però deixant de banda tot això us recomano amb total sinceritat el nou recull de poemes d’Estel Solé, que es desmarca de la seva faceta més coneguda d’actriu per descobrir-se com una extraordinària poetessa.

Aquest és el seu segon llibre, sorgit arran de la demanda del públic que l’ha portat a recollir nous poemes, amb tocs autobiogràfics i estructurats en tres apartats: Hipotèrmia, Desglaç i Refugi. Reflecteixen la visió irònica i dolorosa de la relació de parella i de la introspecció personal que caracteritzen l’autora.

No deixa mai de sorprendre’m la capacitat d’un poeta per condensar un munt de sensacions, emocions i sentiments en uns pocs versos. Quan vaig llegir el poema titulat “La ferida del genoll” em vaig emocionar en assaltar-me records de la meva pròpia infantesa, us dic això per mostrar-vos amb quina efectiva senzillesa l’Estel ha teixit uns textos magnífics que combinen l’inexorable pas del temps, angoixes, nostàlgies i el batibull d’emocions que ens acompanyen i destaroten, ho vulguem o no, al llarg de la vida, l’autora juga amb les paraules i basteix uns versos exquisits com els que componen “La vida espasa”.

«Com un fantasma que creua una paret,

la vida ens traspassa a poc a poc.»

En aquest recull trobem poemes que emocionen i d’altres que sorprenen, us recomano especialment perdre-us per els versos de “L’anorac dels anys noranta”, un poema capaç de substituir la frivolitat sovint associada al concepte vintage per un sentiment molt més càlid. Hauríem d’aprendre molt de “Les ósses polars”, felicito l’Estel per descriure amb tal magnificència l’absurda manera com la dona, per naturalesa, es flagel·la, fingeix i es deleix tot buscant la felicitat, envejo la senzillesa del pensament de l’ossa, feliç desconeixedora del sentiment de culpa.

La poesia recollida en aquest volum no és només emoció entranyable o imatges de felicitat, l’autora utilitza les paraules per remoure consciències com fa a “Míssils i trinxeres” o desgranant amb descarnada passió “La fi del món”, ens recorda quelcom tan evident que sovint oblidem «caminar i respirar no vol dir viure», una sensacional crítica al sistema econòmic i polític actual.

Per descomptat, també trobareu l’essència mateixa de la poesia, la que flueix del sentiment més profund, amb els versos de “La xarranca”, poema dedicat a la seva àvia Mercè, l’Estel ens emociona i aconsegueix que el tacte suau i vellutat d’un nespra esdevingui la més sincera nostàlgia d’uns records d’infantesa.

No puc acabar la ressenya d’aquest títol sense enaltir el gran treball de la il·lustradora valenciana Paula Bonet, ella ha aportat la seva gràcia amb aquarel·la, bolígraf i tinta xinesa tot creant unes imatges d’innegable bellesa que esdevenen el complement perfecte per als poemes de l’Estel. Amb una edició molt cuidada «Si uneixes tots els punts» és una obra preciosa que recomano degustar amb calma i assaborir a poc a poc, com es fa amb un bon vi.

Sílvia Cantos

Ressenya La gota gorda

Títol: La gota gorda

Autor: Juan Villoro

Il·lustrador: Patricia Metola

Edició: SM, 2013

Pàgines: 26

ISBN: 9788467551068

Edat: A partir de 4 anys

Nota: ♥♥♥♥♥

Avui us recomano un llibre molt especial, un àlbum il·lustrat entranyable que narra l’immens desig d’un pare de protegir la seva filla davant de tot.

Max Maximus era l’únic gegant del poble. Des de la seva alçada podia veure l’oceà. Ningú al poble havia anat al mar. En Max els parlava de vaixells, velers, transatlàntics i xarxes plenes de peixos. En Max era el pare de la Mini Maria, una nena molt espavilada, de brillants ulls color cafè. Ella volia conèixer el mar, però com podria fer-ho si el seu pare no podia pagar cap allotjament. 

Aquesta història va sorgir en un moment terrible com va ser el terratrèmol que va sacsejar Xile l’any passat, l’autor es trobava al país en un congrés de literatura infantil i va notar com un sentiment de protecció creixia dins seu, l’instint del pare segons les seves paraules «va sortir una història sobre l’anhel de protecció d’un pare que es creu un gegant i sobretot és una història sobre els límits d’aquesta protecció. Hi ha un moment en que el pare ha de reconèixer que no és omnipotent.»

Una història de gran tendresa que emocionarà a grans i petits, escrita amb el cor és una aposta guanyadora per compartir amb els més petits, un títol que reforçarà la connexió natural que s’estableix entre un pare i la seva filla, i és que quina nena no ha vist al seu pare com a un súper heroi capaç de tot? 

Menció especial a les il·lustracions de Patricia Metola que acompanyen la història, amb el seu estil personal i inconfusible la madrilenya ha creat unes il·lustracions de gran bellesa i carregades d’emoció, amb una paleta essencialment de tons terrossos que s’omple de llum i color quan apareix la petita Maria. 

Us recomano una passejada per el bloc d’aquesta dissenyadora i il·lustradora i gaudiu del seu treball. 

 

Sílvia Cantos

Ressenya Climent

Títol: Climent

Autor: Josep M. Fonalleras

Edició: Amsterdam, 2013

Pàgines: 208

ISBN: 9788492941926

Nota: ♥♥♥♥♥

Avui us recomano una novel·la magnífica, una història que parla de l’amistat, de l’amor, de la pèrdua i sobretot, de la mort. Emocionant i excel·lent, un títol absolutament imprescindible per a qualsevol amant de la LITERATURA escrita així, en majúscules.

A «Climent» el lector gaudeix de l’experiència literària de l’autor, amb una història que presenta diverses veus que van desgranant els fets, amb una riquesa de llenguatge i un extraordinari domini de les descripcions, sublim. Amb un marc de fons incomparable, Roma i unes escenes de gran bellesa estètica, aquesta és una novel·la que recomano llegir amb calma, per assaborir-la, per paladejar-ne cada paràgraf.

«Jo crec que hi ha dos tipus d’escriptors: els que són enginyers i aixequen ponts i necessiten calcular les estructures perquè el pont no caigui; i els orfebres, que miren d’encastar una pedra preciosa en una joia, sense que desentoni, procurant que el resultat final sigui plausible. És aquí on sóc jo. O encara millor. No voldria ser tan petulant, tan orgullós. Diguem que em contemplo més aviat com un lampista. Del que es tracta és que no hi hagi fuites.»

Prenent les paraules d’en Climent, jo situaria a Fonalleras, indubtablement, en la categoria d’orfebre, ni un enginyer ni molt menys un lampista, un orfebre que amb paciència i delicadesa ha creat una obra digna de ser recordada, un preciós retrat de la mort, a través de múltiples mirades: la de l’amant, la de l’amic, la del fill, fins i tot la d’un dels grans poetes del romanticisme, John Keats. «Climent»  és una novel·la que tot aquell que s’estimi les lletres hauria de llegir, el relat d’un escriptor que es capbussa en el treball d’un altre escriptor i on s’uneixen les vivències dels personatges creats per l’autor i els que ha creat el propi personatge.

Josep M. Fonalleras té una dilatada experiència que es tradueix amb múltiples títols publicats de gèneres diversos com la narrativa, reculls d’articles d’opinió, novel·les i fins i tot literatura infantil, i bona part d’aquesta producció literària ha estat reconeguda amb nombrosos premis al llarg de la seva carrera, com el Just M. Casero, el Ciutat de Palma, l’Octavi Pellissa, el Vaixell de vapor i el Premi de la Crítica Serra d’Or. Per aquells fervents seguidors de la seva prosa que amb tot això no en tinguin prou, cal dir que actualment és columnista dels diaris El Periódico i El Punt Avui.

Com no podia ser d’una altra manera venint d’un orfebre, la novel·la que avui us recomano és una joia.

Aquí podeu fer un tastet del llibre.

Sílvia Cantos