Aprendre de la inevitable pèrdua

L’amor et farà immortal

Autor: Ramon Gener
Edició: Ara Llibres, 2016
Pàgines: 296
ISBN: 9788416154906

Nota: ♥♥♥♥♥

Preu: 18,90€

Els malalts d’Alzheimer moren dues vegades,

la primera quan obliden el món i se n’allunyen i la segona quan arriba el decés físic.

Avui us recomano «L’amor et farà immortal» un preciós llibre que tracta el dol, d’una manera original i amable, a través de la música i algunes de les seves figures més rellevants.

Les moires Cloto, Làquesis i Àtropos guien l’autor en una travessa que repassa alguns dels moments vitals més significatius de Verdi, Callas, Toscanini, Farinelli, María Felicia Malibran, Michael Jackson i el Maestro Rodrigo, entre d’altres.

Hi ha molts llibres que tracten el dol. És habitual trobar a la biblioteca, usuaris que venen a buscar llibres que en parlin, amb l’esperança d’alleugerir un fet tan traumàtic com és la pèrdua, d’algú a qui estimem. Sovint, però, aquests llibres, no aporten l’alliberament que un espera, entre altres coses, perquè no t’hi sents identificat. A mi em va passar. Quan va morir el meu pare, part del meu món es va ensorrar. No sabia com gestionar aquella pèrdua, vaig buscar respostes en alguns llibres, però no les vaig trobar. Ramon Gener, en un acte de generositat, comparteix amb els lectors, el garbuix de sentiments i emocions que el van copsar després de la pèrdua del seu pare i aconsegueix el que no fan la major part de títols que giren al voltant de la mort, ell connecta amb el lector.

El bolero de Ravel i una respiració agònica et corprenen només iniciar una lectura que, com no podia ser d’una altra manera, venint de Ramon Gener, és molt musical. Aquestes pàgines tenen una banda sonora pròpia, del bolero inicial fins a l’incomparable Concert d’Aranjuez, passant per I’m not gona miss you de Glen Campbell, un tema que mostra de meravella com fa sentir el mal d’Alzheimer als qui el pateixen.

El que més em va fer connectar amb el llibre van ser algunes de les reflexions i preguntes que es fa Gener i que podria subscriure jo mateixa, com ara la necessitat de l’aïllament en el camí del dol, un espai que plaer i pau interior tremendament necessària, però alhora, perillós, si no se’n sap sortir. El sentiment de culpa davant l’alleugeriment que pot suposar la mort, després d’una llarga malaltia. Entendre que mai no  és tard per dir Em sap greu. Perdona’m. T’estimo. O qüestions com ara «Com es parla amb algú que ha marxat per sempre? Com se li diu T’estimo?».

«Les llàgrimes són necessàries. Constitueixen una de les moltes maneres que tenim d’allunyar la pena, un dels múltiples i prodigiosos mecanismes de guariment que tots tenim a l’abast. Aleshores com és que, equivocadament, mirem d’aturar un alleujament dels sentiments tan necessari i tan primari.»

Ramon Gener (Barcelona, 1967) Director i conductor dels programes d’èxit de televisió This is Opera (TVE) i Òpera en texans (TV3), va iniciar la seva trajectòria musical estudiant piano al conservatori del Liceu. Uns quants anys més tard, la soprano Victoria de los Ángeles el va animar a començar estudis de cant. Després d’una carrera curta com a baríton professional, que li va permetre cantar en nombroses òperes i sarsueles, va deixar el cant per convertir-se en un divulgador musical de primer ordre. Més enllà de la seva carrera televisiva, fa conferències i cursos per tot Espanya, no tan sols a les universitats, sinó també als millors teatres d’òpera del país, i col·labora als programes de ràdio Hoy por hoy de la Cadena Ser i Versió RAC1.

Us deixo amb una última reflexió preciosa extreta del llibre: «Les llàgrimes són necessàries. Constitueixen una de les moltes maneres que tenim d’allunyar la pena, un dels múltiples i prodigiosos mecanismes de guariment que tots tenim a l’abast. Aleshores com és que, equivocadament, mirem d’aturar un alleujament dels sentiments tan necessari i tan primari?» 

Sílvia Cantos

Conflicte i passió al Pallars

Allò que va passar a Cardós

Autor: Ramon Solsona

Edició: Proa, 2016

Pàgines: 464

ISBN: 9788475886305

Nota: ♥♥♥♥♥

Preu: 20 €

El biquini, Mare de Déu, el biquini!

Les dones  érem tan de missa i tan decents que ens confessàvem d’haver-nos posat un biquini, fins i tot, per posar-nos pantalons demanàvem permís a un capellà!

 Que ruques que érem, però què ruques!

Avui us recomano una història magnífica, una ficció al voltant d’uns fets i un moment complexos. Un relat intens, emotiu i divertit, carregat de bona literatura.

Vall de Cardós, una nit de neu del 1965. Un assassinat. Milers de treballadors excaven quilòmetres de galeries subterrànies, pous verticals i centrals invisibles des de l’exterior, en les que seran les obres d’un gran complex hidroelèctric. Una munió de persones s’instal·len en campaments i pobles, des del pla fins als llacs més alts.

Som molts els que esperàvem delerosos, una nova història de Ramon Solsona, sis anys ens ha fet esperar després de L’home de la maleta, però sens dubte, l’espera ha valgut la pena, Allò que va passar a Cardós és una novel·la sensacional, escrita a mode de testimonis i dotada d’un estil molt peculiar i interessant.

És extraordinari el domini de l’autor a l’hora de construir els personatges, en Santi i la Rossita, una parella d’amants encantadors per els qui el lector de seguida sent predilecció; en Zep, seductor i carallot a parts iguals; els germans Dinamita, quin parell! Us podeu creure, que quan penso en ells, els sento cantar?; Mossèn Antonino i el sergent de la Guàrdia Civil, les autoritats del moment i, tota una tirallonga de caràcters que van desgranant la història. El fet que hagi donat veu en castellà a alguns d’ells i, utilitzat barbarismes i incorreccions típiques del llenguatge popular permeten fer més versemblant els fragments d’uns i altres, a través dels quals, el lector va reconstruint tota la trama.

El moment en sí mateix, és fascinant, la gent va viure una autèntica revolució amb l’arribada de la televisió, el sis-cents, el turisme i el biquini, ai el biquini! En referència a això últim, trobem algunes perles autènticament delirants, protagonitzades, naturalment, per el mossèn, aquest mossèn Antonino que no convenç a bona part de la seva parròquia, bona mostra d’això és una conversa divertidíssima protagonitzada per una colla de dones al safareig.

També hi ha passatges que ens permeten prendre consciència d’algunes de les obres més mastodòntiques que s’han realitzat a Catalunya, en les quals, molt sovint, no pensem i que per la seva envergadura, per la quantitat ingent de treballadors que van requerir i sobretot, per les condicions tan precàries de treball que aquests tenien, els accidents i les morts que van suposar, haurien d’estar presents en la memòria de tots.

Ramon Solsona (Barcelona, 1950), ha publicat les novel·les Figures de calidoscopi (1989), Les hores detingudes (1993), per la qual rep els premis Crítica Serra d'Or, Prudenci Bertrana i Lletra d'Or DG (1998), No tornarem mai més (1999), Línia blava (2004) i L'home de la maleta (2011), amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi. L'any 1994. També és autor dels aplecs de relats Llibreta de vacances (1991) i Cementiri de butxaca (2006). Col·laborador habitual de premsa, ràdio i televisió, actualment participa al programa de ràdio El matí de Catalunya Ràdio amb l'espai diari «Entre paraules» de divulgació del llenguatge. També és articulista de La Vanguardia. La seva curiositat per les paraules l'ha dut a escriure llibres com Marques que marquen (2015). Amb el pseudònim de "Lo Gaiter del Besòs", ha escrit i publicat poesia satírica, que ha reunit en els llibres Sach de gemechs (1989) i Botifarra de pagès (2013).

Comença a llegar aquí

Sílvia Cantos