Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sins Entido. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sins Entido. Mostrar tots els missatges

divendres, 24 d’octubre del 2014

Ressenya La propiedad

Per Mireia Martínez

Títol: La propiedad
Autor: Rutu Modan
Edició: Madrid: Sins Entido, 2013
Pàgines: 222
ISBN: 9788415530275
Nota: ♥♥♥♥♥


Després de Metralla (2006) i Jamilti (2008) arriba el darrer treball de Rutu Modan, La propiedad (2013), que consolida a la seva autora com una de les veus més personals del còmic israelià.

La propiedad és una novel·la gràfica intel·ligent i ben construïda que atrapa al lector ràpidament. Ens explica la història de Regina Segal, que en companyia de la seva néta Mica, viatgen de Tel-Aviv a Varsòvia per a recuperar una antiga propietat familiar perduda durant la Segona Guerra Mundial. A partir d’aquí, descobrim una història més complexa plena de matisos, secrets familiars, mentides o mitges veritats, empremtes del passat que treuen a la llum antigues renúncies i les seves conseqüències. Modan realitza un exercici de memòria històrica per a reconstruir la tragèdia personal de Regina Segal, la qual se’ns presenta com una supervivent del temps que li va tocar viure. Un temps que roman silenciós al seu interior i que amb resignació ha ocultat a la seva néta Mica i a part de la seva família. Obrir antigues ferides fa mal, remoure el passat té un preu...

Interessant el tàndem format entre àvia i néta, una relació intergeneracional entranyable plena de contrastos. Regina Segal és una àvia amb caràcter, que parla sense embuts i que va la seva, amb l’arrogància pròpia d’una dona viscuda que no està disposada a rebre lliçons. D’altra banda, Mica és una jove que intenta recompondre el passat familiar i redescobrir la seva pròpia història.

Modan se’ns mostra com una gran narradora, entrellaçant i compaginant hàbilment les diferents històries que conformen el mosaic de personatges de La propiedad. El discurs té ritme, i combina humor amb una bona dosi d’intriga. El dibuix té una línia neta, i el color és un element clau en la narració, ja que ajuda a l’autora a crear atmosferes i a transmetre emocions.


En aquestes vinyetes, Regina Segal demostra el seu caràcter i els seus ferms principis en el control de passatges de l’aeroport de David Ben Gurion de Tel Aviv. Aquesta dona és geni i figura!




En aquesta pàgina Regina Segal recorre en taxi la Varsòvia actual i la Varsòvia que la va veure créixer. Present i passat es fusionen.








Mireia Martínez Bailón

dijous, 9 d’octubre del 2014

Ressenya Me acuerdo

Per Mireia Martínez

Títol: Me acuerdo
Autor: Zeina Abirached
Edició: Madrid, Sins Entido, 2009
Pàgines: 94
ISBN: 9788496722521
Nota: ♥♥♥♥♥

Amb les paraules Me acuerdo, repetides a manera de mantra, Zeina Abirached (Beirut, 1981) rememora els seus records d’infantesa a la ciutat de Beirut als anys 80, una ciutat en guerra. Un testimoni biogràfic i emotiu que parla d’una guerra que penetra de manera inexorable en la vida quotidiana de la família d’Abirached. 

El perill que suposava el trajecte de casa a l’escola, els talls d’electricitat, el parabrisa amb forats de bala del Renault 12 de la seva mare, la motxilla que reposava als peus del seu llit per si havien de sortir fugint, la col·lecció de fragments d’obús del seu germà petit o el costum del seu pare d’escoltar la música molt alta per silenciar el soroll de les bombes. Aquestes escenes carregades de dramatisme contingut condicionen la infantesa de l’autora. 
 
De lectura àgil, amb tocs d’humor tot i la tragèdia. Amb un dibuix de línia gruixuda i arrodonida, en blanc i negre, que emfatitza la càrrega emocional de les escenes. Me acuerdo fa pensar en la celebrada Persèpolis de Marjane Satrapi en quant a tema i estètica. No obstant, Abirached aconsegueix desenvolupar el seu propi llenguatge i estil. Així ho demostra en la potència en l’ús del negre com element narratiu, n’és un exemple una doble pàgina en un negre absolut que ho transmet absolutament tot: foscor, por, silenci... 

“No me acuerdo del último día de la guerra” són les darreres paraules d’Abirached en la contraportada del llibre. Unes paraules plenes de sentit.

Mireia Martínez Bailón