La poètica del desert amb el blau més bell

Silbo del dromedario que nunca muere

Autor: Gonzalo Moure

Il·lustrador: Juan Hernaz

Edició: Lóguez, 2017

Pàgines: 40

ISBN: 9788494705229

Edat: de 9 a 109 anys

Nota: ©©©©©

Preu: 15,50 €

“No lo sé” eran puertas cerradas para Kinti.

Noches sin luna, tormenta sin relámpagos.

Avui us recomano un àlbum il·lustrat preciós, un text poètic embolcallat d’unes il·lustracions bellíssimes. Un llibre ideal per regalar aquest Sant Jordi i tot l’any!

Silbo del dromedario que nunca muere és una d’aquelles meravelles que de tant en tant, cauen a les teves mans. Un llibre preciós que suma l’extraordinària sensibilitat de Gonzalo Moure amb el traç exquisit de Juan Hernaz, sublimant una obra d’art, una oda a la poesia, que enamora al lector.

Sempre que llegeixo textos de Moure em captiva la gràcia i la saviesa amb la és capaç de dibuixar emocions amb paraules. Sap escollir els mots perfectes per transmetre sensacions, aconseguint una literatura onírica, amb una musicalitat i una cadència que et convida a rellegir-lo, descobrint cada vegada nous matisos, no endebades una de les seves màximes és “lo importante de la literatura es lo que sugiere, no lo que dice”. Aprofito per recomanar-vos un altre dels molts títols de l’autor El hombre que entraba por la ventana, un llibre que em va emocionar profundament en la primera lectura i, ara, anys després, segueix fent-ho de la mateixa manera. Així d’especials són les històries del Gonzalo.

En les pàgines d’aquest llibre, trobem, potser, el Gonzalo Moure més poètic. Amb un relat que homenatja els rapsodes, els que s’escriuen en majúscules, com Miguel Hernández i, els desconeguts, però no per això menys importants, com els poetes pastors de terres remotes.

Amb aquesta faula impregnada de bellesa, innocència i drama, amb un missatge d’esperança, com la que transmet la constant presència d'un bubisher^*a cada pàgina. El lector acompanya al jove Kinti, en el seu traspàs de la infantesa a la maduresa. Entendrint-se amb la descoberta que representa la màgia de la poesia per al nen, que escolta embadalit l’avi recitant l’Alcorà. L’autor transmet un profund amor pel desert, fruit del temps que hi ha passat.

Com veieu, només per això és evident que Silbo del dromedario que nunca muere és un llibre extraordinari, però els amics de Lóguez, que han cuidat fins al més petit detall en aquesta edició, han apostat per Juan Hernaz que ha creat una ambientació espectacular per a il·lustrar-lo. Sorprèn la capacitat que té per transmetre moviment a les imatges, no us perdeu les guardes on pots sentir el vent bufar des de la pàgina. D’altra banda, aconsegueix una calidesa i una bellesa emocionants que et capturen la mirada inevitablement. Terrossos i blaus predominen en una paleta cromàtica d’un magnetisme excepcional, rica en matisos, elegant i refinada. Un treball sublim! Una col·lecció d’il·lustracions que de bona gana penjaria al saló de casa meva!

Sílvia Cantos

^*bubisher és una au que augura bona sort al Sàhara.

Ressenya El hombre que entraba por la ventana

Títol: El hombre que entraba por la ventana

Autor: Gonzalo Moure

Il·lustrador: Gabriel Pacheco

Edició: SM, 2010

Edat: de 7 a 10

Nota: ♥♥♥♥♥

No succeïa totes les nits, però ara ja no importa: en la meva memòria fou sempre. Una veu d’home em contava contes en la obscuritat, a la vora del meu llit. En una foscor tan profunda que d’entrada pensava que aquella veu estava dins del meu cap: que era part de mi, que tots els nens tenien una segona veu per contar-los contes durant algunes nits.

D’aquesta manera ens presenta la protagonista, Maria Luces, aquesta sensorial història, narrada excel·lentment, en primera persona, de forma molt encertada, aconsegueix transportar-nos als carrers de Lisboa, sentir les olors i les emocions que ens està explicant.

L’editorial SM fa una valenta aposta  atrevint-se a publicar un àlbum que té text. Molt, i molt dens. I gens ni mica complaent, com assegura el seu propi autor, Gonzalo Moure. I és que El hombre que entraba por la ventana és un fado amb totes les lletres, una trista història que ja us avanço no té un final feliç, o potser sí? Com sempre, depèn de la mirada que el lector posi en la trista història de la Maria Luces. Aquesta és una molt bona història, valenta i agosarada, com ho és Moure, que va  negar-se a canviar el títol d’una de les seves obres  ¡A la mierda la bicleta!, tot i que no li volien donar un premi que li havien atorgat si no ho feia. No va acceptar la coacció i no va canviar-lo, al final li concediren el guardó igualment, i des d’aleshores té clar que és rentable no deixar-se subornar, ser un mateix, tot i que sigui amb els teus propis errors, com aquell títol francament espantós.

Gabriel Pacheco és l’artista que s’ha encarregat de posar imatges a aquestes pàgines, de forma delicada i acurada, presenta un treball exquisit, amb uns tons terrossos i un acabat que dóna un toc d’antigor a les il·lustracions, sempre amb l’estil personal que el caracteritza. Pacheco mostra una vegada més el seu saber fer amb aquest àlbum, imprescindible la imatge on un vaixell navega per els carrers de la ciutat lisboeta. En una primera lectura les imatges sedueixen. En posteriors, aconsegueixen enamorar-te amb el grau d’elaboració i treball que tenen totes i cada una. La gamma cromàtica aparentment limitada, es vulnera discretament amb pinzellades de blau i vermell que aporten un significat especial i li donen un valor afegit.

Sens dubte, un àlbum magnífic, que conjuga perfectament el text de Moure amb les il·lustracions de Pacheco, desmarcant-se dels tòpics i mirant de font, com la seva protagonista.

Sílvia Cantos