Quan el present remou el passat més profund

La fugitiva

Autor: Blanca Busquets

Edició: Proa, 2018

Pàgines: 288

ISBN: 9788475886954

Nota: ♥♥♥♥♥

PVP: 18,50€

Jo ja sé que soc dolenta. I què. Ho soc des de sempre. Doncs ja està.

Hi ha d'haver gent bona persona i gent que no ho sigui tant, en aquest món.

Si no, els bons no destaquen.

Avui us recomano «La fugitiva» de Blanca Busquets, una novel·la impecable, on lentament desfarem una teranyina fins arribar al perquè de tot plegat en la vida, gens plàcida, de la Mireia.

​

Ho reconec. Admiro la Blanca i em captiven les seves històries. Em va robar el cor amb El jersei (Rosa dels Vents, 2006) i des d’aleshores he seguit llegint tot el que ha anat publicant. En aquest bloc us he parlat d’alguns d’aquests llibres i avui us recomano que no us perdeu La fugitiva, una història molt potent que arrenca amb un monòleg genial de la Mireia, tan ben escrit que em semblava escoltar-la escoltant amb una veu rogallosa i rondinaire, amb impertinència altiva.

I és que la Blanca en sap molt, de crear persones i ho dic així conscientment, perquè després de llegir La fugitiva, costa pensar que la Mireia no sigui real. És impressionant la profunditat que la Blanca ha aconseguit imprimir en el personatge de la Mireia, la confusió emocional de la dona, causada per una sèrie d'esdeveniments al llarg de la seva vida, l'han marcat de tal manera que resulta impossible no caure rendit als peus d'aquesta àvia de 92 anys, és més humana que algunes persones que conec! Aquesta dona, aparentment frívola, fins i tot, perversa, amaga un immens dolor, havent patit vexacions i vivint amb terror allà on s'hauria de trobar caliu i confort, agafant-se al cinisme com escut. En més d’una ocasió m’ha portat a preguntar-me: “Haver patit tant, justifica la seva posterior manera de fer?”

La preciosa connexió entre àvia i neta indica ben aviat, que rere aquesta aparença dura i freda s’hi amaga una dona que tem exposar els seus sentiments. La música és, com no podria ser d’una altra manera, present en aquesta novel·la, d’una manera molt poètica, doncs la protagonista interpreta els petits sons que ens acompanyen dia a dia, formant la particular banda sonora de la nostra vida. La novel·la no està exempta de moments durs, molt, passatges que t'encongeixen l'ànima i alhora et fan bullir la sang.

Tot i ser un spin-off de Jardí a l’obaga (Proa, 2016), les dues novel·les poden llegir-se de manera individual, ara bé, permeteu-me recomanar-vos la lectura de les dues, ja que fent-ho, aconseguireu captar la grandesa literària amb què està dotada l’autora, que ha estat capaç de fer pura màgia amb les paraules i, m’entendreu quan us digui la tremenda il·lusió que m’ha fet retrobar l’Aniol!

Blanca Busquets Oliu (Barcelona, 1961) és escriptora, periodista i filòloga. Lletraferida confessa des dels dotze anys, moment en el que va escriure el seu primer conte. Ha publicat diverses novel·les, algunes de les quals ja us vam recomanar en aquest bloc, és el cas de  La casa del silenci (Rosa dels Vents, 2013) i Paraules a mitges (Rosa dels Vents, 2014) i Jardí a l’obaga (Proa, 2016), tres obres sensacionals que l'han convertit en una de les meves autores preferides. Els seus llibres han estat traduïts al castellà, l'italià, l'alemany, el rus, el noruec, el polonès i el francès. Magnífica escriptora i gran comunicadora, no deixeu escapar la ocasió de llegir-la i escoltar-la, us encantarà!

Llegiu les primeres pàgines

Sílvia Cantos

Un passat molt present

Títol: Jardí a l'obaga

Autor: Blanca Busquets

Edició: Proa Edicions, 2016

Pàgines: 256

ISBN: 9788475886015

Nota: ♥♥♥♥♥ 

Preu: 18,50 €

Ens quedem una estona així, abraçats. 

Això m'agrada tant. 

És un escalf que no es troba enlloc, 

només en una filla.

Avui us porto una proposta magnífica, una novel·la plena de secrets i interrogants amb un protagonista que enamora i un marc de fons omnipresent, tot plegat amb el segell inqüestionable de Blanca Busquets.

L’Aniol, gentil masover d’una poderosa família barcelonina, desgrana la història dels Torralba i la seva pròpia des dels anys trenta fins al present. Les relacions entre les dues nissagues evolucionaran amb el pas del temps i les successives generacions. Asprors i tibantors, secrets i confidències, una realitat que sovint no aparenta el que és i que durà al lector de sorpresa en sorpresa fins a un desenllaç inquietant. Sempre en el marc evocador de La Carena, gairebé un personatge més de la història.

El tret de sortida a aquesta novel·la és un incipient romanç aparentment inqüestionable... el temps dirà si la percepció inicial era encertada o no. Els murs d’una casa senyorial en un poble de muntanya amaguen secrets que mantindran ben despert l’interès del lector. Els de la Carena versus els de Barcelona, dues maneres de viure ben diferents. La Mireia, una nena malcriada, convertida en una dona amb un poder il·limitat sobre el bo de l’Aniol. I l’Aniol, és clar, un home fet de cotó fluix de tan tendre com té el cor.

Al llarg d’aquestes pàgines, trobem passatges de gran qualitat literària, fragments que enriqueixen la lectura. N’hi ha molts d’excel·lents, alguns que parlen sobre els devastadors efectes de la guerra, les màquines i la influència que han tingut en les nostres vides, una curiosa referència a l’Estatut, la música, sempre present en les novel·les de la Blanca i per destacar-ne un de tants, us deixo el d’en Pepet i la seva memòria, un petit fragment que em va arribar al cor.

Quina tristesa. El meu amic és al meu costat però ja no és el meu amic, ho sé. 

És un ésser desconegut que s’ha quedat en el temps de la infantesa i de la joventut, 

i que a poc a poc tanca amb una cortina pesant totes les escenes de la seva vida. 

Fi de l’espectacle.

Un amor latent, un home i dues dones, una passió continguda durant anys. Un jardí que amaga un secret terrible, que sorprendrà al lector amb un gir en la trama d’un estil al qual no ens tenia habituats l’autora, sembla que la seva col·laboració amb l’antologia de contes Noves dames del crim ha sembrat una interessant llavor que germina donant nous fruits. A més, amb una extraordinari domini de la narració la Blanca ens fa viatjar en el temps, amb una narració que salta constantment del present al passat i ho fa amb una naturalitat que no afecte al fil conductor de la història i que, ben segur, no ha de ser gens senzilla d'aconseguir.

Blanca Busquets i Oliu (Barcelona, 1961) és escriptora, periodista i filòloga. Lletraferida confessa des dels dotze anys, moment en el que va escriure el seu primer conte. Ha publicat diverses novel·les, algunes de les quals ja us vam recomanar en aquest bloc, és el cas de  La casa del silenci (Rosa dels Vents, 2013) i Paraules a mitges (Rosa dels Vents, 2014), dues obres sensacionals que l'han convertit en una de les meves autores preferides. Els seus llibres han estat traduïts al castellà, l'italià, l'alemany, el rus, el noruec, el polonès i el francès. Magnífica escriptora i gran comunicadora, no deixeu escapar la ocasió de llegir-la i escoltar-la, us encantarà!

Comença a llegir aquí mateix!

Sílvia Cantos

Ressenya Paraules a mitges

Títol: Paraules a mitges

Autor: Blanca Busquets

Edició: Rosa dels Vents, 2014

Pàgines: 208

ISBN: 9788415961246

Nota: ♥♥♥♥♥

Avui us recomano una novel·la esplèndida, d’una de les veus narratives catalanes que més m’estimo, una història de sensacions i mirades, on la paraula esdevé emoció.

«...d’aquella manera amb que ella estimava tothom, amb suavitat i tendresa amb carícies i mirades de complicitat.»

T'imagines que el teu pare, al llit de mort, et confessa que va matar un home la nit del 23F? Et quedaries una mica sorprès, oi? Doncs així és com es van quedar l'Annabel, l'Albert i la Nina, els tres protagonistes de Paraules a mitges, que el 23 de febrer del 1981 tenien a la vora de vint anys. A través del relat de cada un d'ells, descobrirem que ningú no és el que sembla, i que tots tres germans, sense saber-ho, estan embolicats en una mateixa trama relacionada amb perfums, amb contraban i desenganys amorosos de conseqüències imprevisibles.

«La vida era així, llavors, plena de secrets i de misteris, plena de paraules a mitges i de mirades amb doble fons que s’havien de saber interpretar.»

Amb un inici absolutament captivador la Blanca Busquets torna a enamorar-nos amb la seva prosa exquisida, amb una història de secrets de família que capbussa al lector en un món de falses aparences, de veritats dites a mitges. La Blanca descriu els últims instants d’una vida, la vetlla d’uns fills al seu pare que marxa sense poder aclarir un secret, ho fa mostrant un cop més l’immens domini en l’art de narrar sensacions aconseguint transmetre al lector l’angoixa d’un moment tan dur.

«No s’ha de recordar esperes que no tenen final feliç. Només s’ha de recordar allò que al final s’ha pogut solucionar o que, d’alguna manera, ens ha proporcionat plaer. I no hi ha res pitjor que esperar sense esperança, que esperar sense futur.»

La història es planteja en quatre parts, cadascuna narrada en primera persona des del punt de vista del personatge central de cada moment. L’Annabel, l’Albert, la Nina i en Joanet. Cada fracció complementa l’anterior i en conjunt ens mostren una narració sorprenent on cada protagonista ens descobreix la seva cara oculta. He de reconèixer que de les quatre veus, la que m’ha commogut més profundament és la de l’Albert, amb la seva història personal i la descoberta de la màgia dels llibres que viu de la mà del gran Pere Calders i el seu Cròniques de la veritat oculta, per cert, immillorable la tria del títol ;)

«No era el regal d’un llibre, era el regal de la lectura. Era una companyia que, a partir d’aquell moment i, gràcies a ell, tindria cada vegada més i amb més assiduïtat. Una companyia que m’arrencaria de la meva solitud, perquè al cap de poc vaig descobrir que, quan es llegeix, no s’està mai sol.»

Com me n’he arribat a sentir d’identificada! L’autora ha sabut transmetre en paraules el sentiment que molts lectors tenim envers els llibres i la lectura i provocant que, cada vegada que feia una pausa en la lectura de Paraules a mitges, m’abracés al llibre amb un somriure dibuixat pensant, gràcies Blanca per aquest regal, una novel·la farcida de màgia i emocions escrita amb ofici i amor.

«El vaig veure com assaboria amb la cullereta una mica de xocolata espessa de la tassa que li havien servit. Em va mirar i em va enxampar mirant-lo. Ens vam somriure tots dos. Va ser un moment màgic.»

Sílvia Cantos

Ressenya La casa del silenci

Títol: La casa del silenci
Autor: Blanca Busquets
Edició: Rosa dels Vents, 2013
Pàgines: 240
ISBN: 9788401388194
Nota: ♥♥♥♥♥

Avui us recomano una novel·la preciosa, d'una bellesa espectacular que Aquesta és la història de diverses dones i d'algun home. De dones valentes i sensibles, dones apassionades, dones que estimen els homes però que sobretot estimen la música. Aquesta és la història d'un violí que passa de mà en mà, d'un director d'orquestra exiliat que viu entre notes musicals i entre faldilles, de mares absents, de desamors i de venjances, de guerres que separen, de minyones que mengen xocolata desfeta. Aquesta és la història de La casa del silenci, on la música no deixa mai de sonar.

La casa del silenci és una magnífica novel·la de caire intimista, la història narrada gira al voltant de la música, amb la màgica presència de l"Stainer", un violí que a mesura que avança la història va prenent protagonisme fins gairebé arribar a convertir-se en l'eix central sobre el que gira la narració, i on també ens trobem amb el riu Spree que amb el seu cabal arrossega la història d'una dona trencada.

El pes de la història recau en la Teresa i l'Anna, aquestes dues dones fortes, cadascuna a la seva manera, mitjançant les quals l'autora transmet una forta càrrega emocional i un immens amor envers la música al lector, fins al punt de colpir-lo amb alguns dels passatges descrits amb mestria. Confesso que m'he enamorat de la Teresa, de la dona que ens mostra com de feridor pot resultar el silenci d'una mirada i alhora és també aquella nena que es va trobar amb un tresor que amb el temps acaba germinant. 

 «Vaig sentir a dintre meu que hi naixia la música, la que sempre més ha format 

part de mi. Em va venir amunt com una glopada carregada de melodies, 

i llavors vaig pensar que sí, que havia de ser violinista.»

D'altra banda l'Anna també m'ha inspirat una forta càrrega emotiva, tot i que no sempre positiva, ella és una dona amb un passat de pares absents en el qual acceptava les bufetades de la seva mare com allò més semblant a una carícia. Una dona que, com la seva música, no té ànima. 

«Jo gaudia fent-la gruar, el seu patiment era l'única satisfacció que tenia, 

i m'encantava pensar que ella, un cop sola, es devia posar a plorar.»

I la Maria... ai la Maria, aquesta minyona que té la capacitat de deixar astorats als músics convidats quan veuen com tot un senyor director d'orquestra li'n consulta la seva opinió musical, i és que entre en Karl i ella s'estableix una relació de complicitat força peculiar que perdura malgrat els anys o els fets, i que el personatge d'en Mark descriu a la perfecció: «La Maria era alguna cosa més, no sé què, tenia una sensibilitat especial que després no he sabut identificar en què consistia exactament. Deu ser la mateixa sensibilitat que la porta a estar-se ara, asseguda al mig del pati de butaques, amb aquesta atenció gairebé sagrada. És una dona especial, la Maria»

La Blanca és una lletraferida confessa des dels dotze anys, moment en el que va escriure el seu primer conte. Ha publicat «Presó de Neu» (Proa, 2003), «El Jersei» (Rosa dels Vents, 2006), «Tren a Puigcerdà» (Rosa dels Vents, 2007), «Vés a saber on és el cel» (Rosa dels vents 2009) i «La nevada del cucut» (Rosa dels Vents, 2010), guardonada amb el Premi Llibreter 2011.

La Blanca insereix un ritme dinàmic i atractiu a la seva novel·la gràcies a les diferents veus i flashbacks que incorpora a la història. Narrada amb una prosa subtil i elegant, amb el concert per a dos violins de J.S. Bach sonant de fons, La casa del silenci et captiva i s'acomiada del lector amb un passatge d'una bellesa poètica absolutament deliciosa, bravo Blanca!

  

Sílvia Cantos