Ressenya Aquesta casa està embruixada

Títol: Aquesta casa està embruixada

Autor: John Boyne

Edició: Empúries, 2015

Pàgines: 304

ISBN: 9788497879309

Nota: ♥♥♥♥♥

Avui us recomano una lectura inquietant, on els constants fets inexplicables que se succeeixen, creen una atmosfera de desassossec que manté el lector en un estat de tensió permanent.

Després de la mort del seu pare, l’Eliza Caine es troba sola al món. Només té la companyia dels personatges de les novel·les de Dickens que el pare tant estimava. El 1867, a l’època victoriana, una jove soltera tenia poques opcions al seu abast. Per això, un dia decideix contestar un anunci que demana una institutriu a Gaudlin Hall. A l’estació de tren, unes mans invisibles l’empenyen per darrere cap a les vies d’un comboi que s’acosta. Afortunadament, se salva. Quan arriba a la seva destinació tota espantada només la reben els dos nens, que no li donen explicacions. Realment estan sols, els nens? En aquesta història de fantasmes es fa difícil saber qui o què ens trobarem a Gaudlin Hall, una casa amb finestres tancades i cortines darrere de les quals xiula el vent. Però l’Eliza es revolta contra la por i els misteris.

«Feia tant de temps que estava penjat en aquella paret que potser fins i tot ja em passava desapercebut, tal com sovint ignorem tot allò que ens envolta habitualment, ja siguin els coixins dels seients o els éssers estimats.»

El context històric d’aquesta història es situa en un moment en el qual la dona tenia un paper de mínima rellevància, els seus drets i obligacions es basaven en un masclisme dominant que la relegava a un nivell inferior i això, revolta sobiranament la nostra protagonista que ho expressa amb alguns diàlegs mordaços.

«A la pobra senyora, víctima durant tant de temps d'una violència no castigada, la van arrestar immediatament, ja que, evidentment, agredir el marit era delicte, mentre que agredir la dona formava part de la llista de privilegis conjugals.»

Indubtablement el més destacable d’aquesta obra és l’habilitat amb la qual Boyne crea una clima de tensió que va in crescendo, desembocant en un final frenètic que posa els pèls de punta al lector i, quan tot apunta a que la trama té un final on impera una relativa calma, en la última frase de la última pàgina ens torna a destarotar. Fins al punt que, ho reconec, en més d’una ocasió, mentre llegia, el sentir qualsevol sorollet va provocar una reacció absurdament divertida de pànic momentani, ja que és tan creïble la narració, et sents tan capbussat dins la història que la inquietud se t’encomana.

«Sempre havia estat una d'aquelles ànimes perdudes a qui se'ls envolava la ment durant l'homilia i paraven escassa atenció mentre es feia la lectura. Què se'n podia dir de mi, que ara, en un moment tan crític recorria a l'Església buscant-hi ajuda? I què se'n podia dir de l'Església, que, quan hi anava a buscar consol, no feia altra cosa que riure-se'm a la cara?»

Un apunt més, que no puc deixar de fer, és el caràcter de la protagonista, rebel i inconformista de mena, la porta a protagonitzar diverses escenes poc ortodoxes dins una comunitat de l’època que retrata el llibre, sensacional el diàleg que manté amb el sacerdot en el qual qüestiona creences i el paper de la dona amb tal entusiasme que jo em vaig trobar somrient i assentint amb el cap, pensant, “Ben dit Eliza! Tens tota la raó, no deixis que et convenci!”. En fi, no puc negar, que he gaudit molt amb aquesta novel·la i espero que us animeu a descobrir-la.

Sílvia Cantos