Desfent el camí

Els camins de la Rut

Autor: Lluís-Anton Baulenas

Edició: Proa, 2019

Pàgines: 400

ISBN: 9788475887784

Nota: ♥♥♥♥♥

PVP: 18,50€

Amb ell havia experimentat per primer cop la por d'estar bé.

Millor trencar.

Avui us recomano una novel·la intensa i salvatge com la seva protagonista, una dona independent, feminista i sobretot, lliure com el vent.

La Rut, és un esperit lliure, una dona que decideix ser mare soltera, però no només això, decideix ser una mare soltera que condueix una grua, peculiar, si més no. M’encanta el tarannà indòmit de la protagonista, de qui coneixerem el periple vital, de la mà de la seva filla, la Rutona, que l’adora. Aquest sentiment, que, generalment, de forma espontània, senten els fills per les seves mares. La noia vol restaurar i fer anar la grua tal com ho havia fet la Rut, ja que fent-ho, s'hi sent més a prop, potser resseguir les seves passes és la seva manera de fer el dol per la pèrdua sobtada i inesperada de la mare, morta als quaranta-quatre anys.

M’agrada molt la construcció de la història que alterna les veus de mare i filla, en un relat d’una certa introspecció de la Rutona que sent la necessitat de conèixer més la Rut. Aquest esperit ingovernable que va creuar el seu camí amb persones tan fascinants, com ho era ella mateixa, la senyora Cubelles de qui sorprèn la intensitat del sentiment latent envers el marit mort. A través del temps que la Rut coincideix amb ella, Lluís-Anton Baulenas ens regala algunes imatges realment sensacionals, crec que no oblidaré a la senyora Cubelles fumant la pipa del seu marit em sembla sensacional, cito: "Era una imatge voluptuosa, retallada a contrallum, gràcies a la claror de lluna que entrava pel balcó". També trobarem en Gunther i, amb ell, es retrata la crueltat amb la qual eren tractades algunes persones, que s'exhibien als circs com a monstres. Posa els pèls de punta, però són uns passatges magnífics. No puc oblidar un tàndem format per pare i fill que també creuaran les seves passes amb la Rut.

I totes aquestes fotografies de la vida de la mare, es conjuguen amb el present de la filla, la Rutona, que cerca respostes a preguntes no formulades. Reafirmar-se, potser, aquells dubtes que, en ocasions, ets incapaç de formular, però no deixen de voltar el teu pensament. Una novel·la de dues dones decidides a viure a la seva manera, tan independents i feréstegues, en ocasions, fins i tot esquerpes que, inevitablement desperten una tendresa dolça, són volubles, són vives, impecable feina de l’autor. 

Lluís-Anton Baulenas (1958), narrador i antic dramaturg, ha escrit entre d'altres, novel·les com ara Noms a la sorra (1994), El fil de Plata (1998, Premi Carlemany), La Felicitat (2001, Premi Bertrana) i Per un sac d'ossos (2005, Premi Ramon Llull). Dues obres seves han estat adaptades al cinema per Ventura Pons, Amor idiota i Anita no perd el tren. Ha estat traduït a diverses llengües com ara l'anglès, el francès, el castellà, l'italià, l'holandès i el xinès mandarí, entre d'altres. La seva narrativa busca emmarcar moments clau de la història contemporània del país, sempre des del punt de vista del conflicte de l'individu amb la societat que li ha tocat viure.  

Comença a llegir aquí

Sílvia Cantos

Quan el present remou el passat més profund

La fugitiva

Autor: Blanca Busquets

Edició: Proa, 2018

Pàgines: 288

ISBN: 9788475886954

Nota: ♥♥♥♥♥

PVP: 18,50€

Jo ja sé que soc dolenta. I què. Ho soc des de sempre. Doncs ja està.

Hi ha d'haver gent bona persona i gent que no ho sigui tant, en aquest món.

Si no, els bons no destaquen.

Avui us recomano «La fugitiva» de Blanca Busquets, una novel·la impecable, on lentament desfarem una teranyina fins arribar al perquè de tot plegat en la vida, gens plàcida, de la Mireia.

​

Ho reconec. Admiro la Blanca i em captiven les seves històries. Em va robar el cor amb El jersei (Rosa dels Vents, 2006) i des d’aleshores he seguit llegint tot el que ha anat publicant. En aquest bloc us he parlat d’alguns d’aquests llibres i avui us recomano que no us perdeu La fugitiva, una història molt potent que arrenca amb un monòleg genial de la Mireia, tan ben escrit que em semblava escoltar-la escoltant amb una veu rogallosa i rondinaire, amb impertinència altiva.

I és que la Blanca en sap molt, de crear persones i ho dic així conscientment, perquè després de llegir La fugitiva, costa pensar que la Mireia no sigui real. És impressionant la profunditat que la Blanca ha aconseguit imprimir en el personatge de la Mireia, la confusió emocional de la dona, causada per una sèrie d'esdeveniments al llarg de la seva vida, l'han marcat de tal manera que resulta impossible no caure rendit als peus d'aquesta àvia de 92 anys, és més humana que algunes persones que conec! Aquesta dona, aparentment frívola, fins i tot, perversa, amaga un immens dolor, havent patit vexacions i vivint amb terror allà on s'hauria de trobar caliu i confort, agafant-se al cinisme com escut. En més d’una ocasió m’ha portat a preguntar-me: “Haver patit tant, justifica la seva posterior manera de fer?”

La preciosa connexió entre àvia i neta indica ben aviat, que rere aquesta aparença dura i freda s’hi amaga una dona que tem exposar els seus sentiments. La música és, com no podria ser d’una altra manera, present en aquesta novel·la, d’una manera molt poètica, doncs la protagonista interpreta els petits sons que ens acompanyen dia a dia, formant la particular banda sonora de la nostra vida. La novel·la no està exempta de moments durs, molt, passatges que t'encongeixen l'ànima i alhora et fan bullir la sang.

Tot i ser un spin-off de Jardí a l’obaga (Proa, 2016), les dues novel·les poden llegir-se de manera individual, ara bé, permeteu-me recomanar-vos la lectura de les dues, ja que fent-ho, aconseguireu captar la grandesa literària amb què està dotada l’autora, que ha estat capaç de fer pura màgia amb les paraules i, m’entendreu quan us digui la tremenda il·lusió que m’ha fet retrobar l’Aniol!

Blanca Busquets Oliu (Barcelona, 1961) és escriptora, periodista i filòloga. Lletraferida confessa des dels dotze anys, moment en el que va escriure el seu primer conte. Ha publicat diverses novel·les, algunes de les quals ja us vam recomanar en aquest bloc, és el cas de  La casa del silenci (Rosa dels Vents, 2013) i Paraules a mitges (Rosa dels Vents, 2014) i Jardí a l’obaga (Proa, 2016), tres obres sensacionals que l'han convertit en una de les meves autores preferides. Els seus llibres han estat traduïts al castellà, l'italià, l'alemany, el rus, el noruec, el polonès i el francès. Magnífica escriptora i gran comunicadora, no deixeu escapar la ocasió de llegir-la i escoltar-la, us encantarà!

Llegiu les primeres pàgines

Sílvia Cantos

Conflicte i passió al Pallars

Allò que va passar a Cardós

Autor: Ramon Solsona

Edició: Proa, 2016

Pàgines: 464

ISBN: 9788475886305

Nota: ♥♥♥♥♥

Preu: 20 €

El biquini, Mare de Déu, el biquini!

Les dones  érem tan de missa i tan decents que ens confessàvem d’haver-nos posat un biquini, fins i tot, per posar-nos pantalons demanàvem permís a un capellà!

 Que ruques que érem, però què ruques!

Avui us recomano una història magnífica, una ficció al voltant d’uns fets i un moment complexos. Un relat intens, emotiu i divertit, carregat de bona literatura.

Vall de Cardós, una nit de neu del 1965. Un assassinat. Milers de treballadors excaven quilòmetres de galeries subterrànies, pous verticals i centrals invisibles des de l’exterior, en les que seran les obres d’un gran complex hidroelèctric. Una munió de persones s’instal·len en campaments i pobles, des del pla fins als llacs més alts.

Som molts els que esperàvem delerosos, una nova història de Ramon Solsona, sis anys ens ha fet esperar després de L’home de la maleta, però sens dubte, l’espera ha valgut la pena, Allò que va passar a Cardós és una novel·la sensacional, escrita a mode de testimonis i dotada d’un estil molt peculiar i interessant.

És extraordinari el domini de l’autor a l’hora de construir els personatges, en Santi i la Rossita, una parella d’amants encantadors per els qui el lector de seguida sent predilecció; en Zep, seductor i carallot a parts iguals; els germans Dinamita, quin parell! Us podeu creure, que quan penso en ells, els sento cantar?; Mossèn Antonino i el sergent de la Guàrdia Civil, les autoritats del moment i, tota una tirallonga de caràcters que van desgranant la història. El fet que hagi donat veu en castellà a alguns d’ells i, utilitzat barbarismes i incorreccions típiques del llenguatge popular permeten fer més versemblant els fragments d’uns i altres, a través dels quals, el lector va reconstruint tota la trama.

El moment en sí mateix, és fascinant, la gent va viure una autèntica revolució amb l’arribada de la televisió, el sis-cents, el turisme i el biquini, ai el biquini! En referència a això últim, trobem algunes perles autènticament delirants, protagonitzades, naturalment, per el mossèn, aquest mossèn Antonino que no convenç a bona part de la seva parròquia, bona mostra d’això és una conversa divertidíssima protagonitzada per una colla de dones al safareig.

També hi ha passatges que ens permeten prendre consciència d’algunes de les obres més mastodòntiques que s’han realitzat a Catalunya, en les quals, molt sovint, no pensem i que per la seva envergadura, per la quantitat ingent de treballadors que van requerir i sobretot, per les condicions tan precàries de treball que aquests tenien, els accidents i les morts que van suposar, haurien d’estar presents en la memòria de tots.

Ramon Solsona (Barcelona, 1950), ha publicat les novel·les Figures de calidoscopi (1989), Les hores detingudes (1993), per la qual rep els premis Crítica Serra d'Or, Prudenci Bertrana i Lletra d'Or DG (1998), No tornarem mai més (1999), Línia blava (2004) i L'home de la maleta (2011), amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi. L'any 1994. També és autor dels aplecs de relats Llibreta de vacances (1991) i Cementiri de butxaca (2006). Col·laborador habitual de premsa, ràdio i televisió, actualment participa al programa de ràdio El matí de Catalunya Ràdio amb l'espai diari «Entre paraules» de divulgació del llenguatge. També és articulista de La Vanguardia. La seva curiositat per les paraules l'ha dut a escriure llibres com Marques que marquen (2015). Amb el pseudònim de "Lo Gaiter del Besòs", ha escrit i publicat poesia satírica, que ha reunit en els llibres Sach de gemechs (1989) i Botifarra de pagès (2013).

Comença a llegar aquí

Sílvia Cantos

L'engany del miratge

Títol: Res no és perfecte a Hawaii

Autor: Màrius Serra

Edició: Proa, 2016

Pàgines: 480

ISBN: 9788475886046 

Nota: ♥♥♥♥♥

Preu: 20,50€

La versemblança és una qüestió literària, les coses quadren en les històries només quan algú les explica,  perquè és això i no res més el que transforma els fets en històries. La vida és veritable, però no forçosament versemblant.

Avui us recomano una sensacional combinació d’intriga, fets històrics i erotisme en un dels paratges més evocadors de la terra, l’arxipèlag de Hawaii.

La sinopsi ens diu: A l’illa de Hawaii se celebra un congrés sobre el capità Cook, el mític descobridor de l’arxipèlag, i la inauguració d’un complex turístic, però un accident saboteja la festivitat a l’illa. El jove periodista hawaià Tom Rodley cobreix i investiga el succés, juntament amb Jane Auden, una antiga companya d’estudis atractiva i de temperament audaç. La investigació sobre el presumpte atemptat, l’enigma dels pares del jove Rodley i els interrogants històrics sobre el capità Cook s’encreuen en una novel·la que fa un panorama vivíssim d’un país fascinant. L’illa que va ser el paradís del hippisme als anys setanta, que ara és explotada tant per constructors i hotelers com per gurus que treuen suc de les tradicions paganes, és el millor escenari per a una novel·la que absorbirà el lector.

Què té Hawaii, que sense conèixe’l hom s’hi sent atret? La novel·la arrenca amb un intens passatge que narra uns fets terribles que sacsegen els seus astorats i esfereïts espectadors i acaba amb un desenllaç igualment sorprenent i trepidant, entremig, un munt de pàgines amb trames i subtrames magníficament construïdes, personatges més que interessants, especialment el Tom.

S’aprecia l’extensa trajectòria de l’autor que ha donat vida a un noi que el lector podrà sentir traspassar el paper. Unes pinzellades d’història, sensacionalment documentada que en cap cas resulta feixuga, senyal que s’ha sabut inserir adequadament, una curiosa vessant que el Màrius es treu de la màniga amb el ball típic de les illes, el hula i l’actual moda d’inventar coses prescindibles. Situacions que ens fan veure curiosos paral·lelismes entre l’arxipèlag i Catalunya, o si més no, jo els hi he trobat i un admirable saber jugar amb el llenguatge que sempre em fascina, quan llegeixo al Màrius, us deixo una petitíssima perla, mostra del que dic, diu així:

«La versemblança és una qüestió literària, les coses quadren en les històries només quan algú les explica,  perquè és això i no res més el que transforma els fets en històries. La vida és veritable, però no forçosament versemblant.»

Màrius Serra va començar a donar-se a conèixer a través de la seva obra a finals dels vuitanta, en poc temps va començar a publicar traduccions, narracions, novel·les, articles de ludolingüística, mots encreuats i columnes d’opinió. Més o menys per aquest ordre. Després van arribar les col·laboracions en ràdio, televisió, conferències i mitjans digitals. Sempre s’ha pres la vida amb filologia. En aquests últims anys han començat a traduir la seva obra a llengües diverses. Aquí ha Històries va visitar-nos fa algunes temporades per parlar de Plans de futur, una història de ficció al voltant de la figura del matemàtic català Ferran Sunyer. Molts el seguiu amb els Enigmàrius a Catalunya Ràdio o al Paraules en ruta al Divendres de Tv3.

Comença a llegir aquí

Sílvia Cantos

Deixant enrere la infantesa

Títol: La vida sense la Sara Amat

Autor: Pep Puig

Edició: Proa Edicions, 2016

Pàgines: 296

ISBN: 9788475886084

Nota: ♥♥♥♥♥

Premi Sant Jordi 2015

De vegades, no cal que passin trenta anys

per sentir que fas un viatge de retorn.

Avui us recomano una novel·la digna guanyadora del premi Sant Jordi, un relat intimista que regala al lector un viatge de retorn al moment frontera entre infantesa i maduresa, al temps de les últimes primeres vegades. 

Una nit d’estiu, jugant a cuit a amagar, una nena de tretze anys desapareix sense deixar rastre. Però en realitat, aquella nit, la Sara no va desaparèixer, sinó que es va colar a casa d’en Pep per la porta del darrere. No s’hi va amagar gaires dies, però de vegades la memòria d’alguns fets abraça tota una vida, i fins i tot li dóna un sentit. La vida sense la Sara Amat és la confessió d’uns fets inoblidables, uns dies de la vida d’un poble a l’estiu, d’un nen obedient i enamoradís i d’una nena que ja no és una nena i que vol acomplir el desig ferotge i urgent de fugir, ni que sigui per la porta del darrere.

Veritat o mentida? L’autor estructura la història en un límit indefinit entre la ficció i la realitat que acompanyarà el lector al llarg del camí, decantant-se per una o altra banda en diferents moments de la lectura. Podríem dir que és la història d’una fugida de la realitat, la Sara es nega a acceptar viure en un poble petit, habitat per gent de mires estretes, inclosa la seva família. Ella vol més, aspira a més, potser no sap ben bé on, ni com, però si més no, té clar el que no vol.

M’ha agradat molt el fet trobar passatges, que destil·len l’essència de la pre adolescència, aquella barreja d’innocència, ganes de saber, dubtes, pors i mala bava, que tots hem viscut en pròpia pell i que gustosament deixem en l’oblit. Moments de canvis, de transició personal. El cert, però, és que també hi ha moments, en que deixem de banda (ni que sigui un instant) l’aspror per donar lloc a la tendresa, dolça i delicada que tempera l’ànim, no endebades és temps de descoberta i de desconcert, fixeu-vos sinó en aquest fragment:

«De cop vaig tenir una gran revelació, segurament una de les més extraordinàries de la meva vida. Em vaig posar a mirar atentament tots els caps i les esquenes de la gent del poble i tot d'una em va semblar -en vaig estar segur- que allà dins tothom havia de carregar amb algun secret. I per uns instants, fins i tot, no em va semblar impossible que els meus pares, o fins i tot la padrina Maria, no guardessin també alguna mena de secret, encara que fos petit.»

Pep Puig i Ponsa (Terrassa, 1969), actualment viu a la Nou de Gaià (Baix Gaià), un poblet envoltat de vinyes i garrofers que hi ha al camp de Tarragona. La seva primera novel·la, L'home que torna (Empúries, 2005), va obtenir el Premi Jove Talent Fnac i va gaudir d'una molt bona acollida per part de la crítica i dels lectors. Amb La vida sense la Sara Amat es consolida com un excel·lent narrador al que us animo a seguir!

Fes-ne un tastet!

Sílvia Cantos

Un passat molt present

Títol: Jardí a l'obaga

Autor: Blanca Busquets

Edició: Proa Edicions, 2016

Pàgines: 256

ISBN: 9788475886015

Nota: ♥♥♥♥♥ 

Preu: 18,50 €

Ens quedem una estona així, abraçats. 

Això m'agrada tant. 

És un escalf que no es troba enlloc, 

només en una filla.

Avui us porto una proposta magnífica, una novel·la plena de secrets i interrogants amb un protagonista que enamora i un marc de fons omnipresent, tot plegat amb el segell inqüestionable de Blanca Busquets.

L’Aniol, gentil masover d’una poderosa família barcelonina, desgrana la història dels Torralba i la seva pròpia des dels anys trenta fins al present. Les relacions entre les dues nissagues evolucionaran amb el pas del temps i les successives generacions. Asprors i tibantors, secrets i confidències, una realitat que sovint no aparenta el que és i que durà al lector de sorpresa en sorpresa fins a un desenllaç inquietant. Sempre en el marc evocador de La Carena, gairebé un personatge més de la història.

El tret de sortida a aquesta novel·la és un incipient romanç aparentment inqüestionable... el temps dirà si la percepció inicial era encertada o no. Els murs d’una casa senyorial en un poble de muntanya amaguen secrets que mantindran ben despert l’interès del lector. Els de la Carena versus els de Barcelona, dues maneres de viure ben diferents. La Mireia, una nena malcriada, convertida en una dona amb un poder il·limitat sobre el bo de l’Aniol. I l’Aniol, és clar, un home fet de cotó fluix de tan tendre com té el cor.

Al llarg d’aquestes pàgines, trobem passatges de gran qualitat literària, fragments que enriqueixen la lectura. N’hi ha molts d’excel·lents, alguns que parlen sobre els devastadors efectes de la guerra, les màquines i la influència que han tingut en les nostres vides, una curiosa referència a l’Estatut, la música, sempre present en les novel·les de la Blanca i per destacar-ne un de tants, us deixo el d’en Pepet i la seva memòria, un petit fragment que em va arribar al cor.

Quina tristesa. El meu amic és al meu costat però ja no és el meu amic, ho sé. 

És un ésser desconegut que s’ha quedat en el temps de la infantesa i de la joventut, 

i que a poc a poc tanca amb una cortina pesant totes les escenes de la seva vida. 

Fi de l’espectacle.

Un amor latent, un home i dues dones, una passió continguda durant anys. Un jardí que amaga un secret terrible, que sorprendrà al lector amb un gir en la trama d’un estil al qual no ens tenia habituats l’autora, sembla que la seva col·laboració amb l’antologia de contes Noves dames del crim ha sembrat una interessant llavor que germina donant nous fruits. A més, amb una extraordinari domini de la narració la Blanca ens fa viatjar en el temps, amb una narració que salta constantment del present al passat i ho fa amb una naturalitat que no afecte al fil conductor de la història i que, ben segur, no ha de ser gens senzilla d'aconseguir.

Blanca Busquets i Oliu (Barcelona, 1961) és escriptora, periodista i filòloga. Lletraferida confessa des dels dotze anys, moment en el que va escriure el seu primer conte. Ha publicat diverses novel·les, algunes de les quals ja us vam recomanar en aquest bloc, és el cas de  La casa del silenci (Rosa dels Vents, 2013) i Paraules a mitges (Rosa dels Vents, 2014), dues obres sensacionals que l'han convertit en una de les meves autores preferides. Els seus llibres han estat traduïts al castellà, l'italià, l'alemany, el rus, el noruec, el polonès i el francès. Magnífica escriptora i gran comunicadora, no deixeu escapar la ocasió de llegir-la i escoltar-la, us encantarà!

Comença a llegir aquí mateix!

Sílvia Cantos

Passió i bandolerisme en terres mallorquines

Títol: La Malcontenta
Autor: Sebastià Alzamora
Edició: Proa, 2015
Pàgines: 237
ISBN: 9788475885483
Preu: 19€

Nota: ♥♥♥♥♥

«- Vares vendre es meu home per un tresor que no sabies ni si existia.

- No ho vaig fer per cap tresor –va sanglotar. Ho vaig fer per por.

- Por de què?

- Por de vosaltres.

- Te fèiem por? En Joan i jo només mos estimàvem.

          - Tots dos junts fèieu por.»

Res no és més fort que l'amor i, la venjança que aquest pot engendrar. L'Antònia Suau, coneguda com la Malcontenta encegada per la pèrdua del seu home, a qui veu penjar entre una multitud exaltada i desitjosa de sang, es disposa a venjar-se del seu traïdor. 

En un món hostil d'homes més propers a salvatges que no pas a civilitzats, una dona, forta i enamorada fins al moll de l'ós. Presa d'un amor que no veu més enllà del qui estima, malgrat totes les barbaritats que aquest pugui haver comès. Entre bandolers, lladres i assassins, els sentiments i les pulsions humanes donen lloc a un amor apassionat i indestructible que no atén a raons.

Amb La Malcontenta he descobert la figura del bandoler Joan Durí, bandoler que va viure i atemorir la zona de Llucmajor al segle XIX i que, curiosament comparteix nom de pila amb un altre mític bandoler, en Serrallonga. Si bé en Durí és un personatge real, la protagonista de la història l’Antònia, no ho és, tot i que podria haver-ho estat, ella sorgeix de la fèrtil imaginació de l’autor, mercès a la qual pren forma i se’ns presenta absolutament versemblant, una dona bella, de gran caràcter, dura i apassionada.

He gaudit molt amb aquesta lectura, amb el seu to, el ritme imprès en la narració i, especialment amb l’excel·lent ús del llenguatge del Sebastià. Sempre m’ha semblat interessant el dialecte mallorquí, em suggereix una sensació arcaica que trobo lliga a la perfecció amb la trama. Igual de bé connecten les il·lustracions de Carlos Cubeiro que encapçalen els capítols, treballades en linòleum aporten un toc retro molt escaient.

Sebastià Alzamora, autor de reconegut prestigi, crític literari i col·laborador habitual del diari Ara. Ha publicat assaig, novel·la i poesia i ha vist la seva obra reconeguda amb alguns dels guardons més destacats com el Premi Sant Jordi i el Josep Pla entre d'altres. 

Comença a llegir aquí!

Sílvia Cantos

Ressenya El lladre del Guernica

Títol: El lladre del Guernica

Autor: David Cirici

Edició: Proa, 2015

Pàgines: 376

ISBN: 9788475885698

Nota: ♥♥♥♥♥

Avui us recomano una novel·la apassionant que conjuga intriga, art pictòric de la mà de Picasso i Miró i un toc d’erotisme, tot plegat en una trama àgil i interessant.

L'intent de segrestar el Guernica de Picasso durant l'Exposició de París de 1937 per encàrrec dels nazis està relacionat amb la desaparició de la pintura El Segador, el gran mural que Joan Miró va pintar en uns plafons a la mateixa exposició, com a resposta artística a la gran obra de Picasso. El mític Segador de Miró va desaparèixer per sempre més, i actualment només se'n conserva una magnífica fotografia en blanc i negre. La novel·la de David Cirici combina la missió dels nazis contra l'"art degenerat", la investigació de la desaparició del mític mural de Miró, una història d'amor i venjança a la França de just abans de la II Guerra Mundial i el món dels falsificadors d'art.

«El Guernica proposava una lectura narrativa, una interpretació literària, una història que cadascú es podia fer seva. El Segador, en canvi, era només un cop de puny, una emoció, terrible i entusiasta a la vegada. El Guernica era un quadre trist, un plany per la mort dels innocents. El Segador era un crit de protesta.»

Entendre l’art i els personatges es mouen en aquesta èlit. Una bona còpia d’una obra reconeguda és art? On és el valor de l’obra, en la signatura o en l’obra mateixa? El lladre del Guernica és una novel·la que proposa interrogants, molts i interessants, al voltant del fascinant món de l’art. David Cirici amb un domini que només dóna el talent sumat a una basta experiència, desgrana el que podria haver estat la història al darrera de la desaparició d’una de  les obres més emblemàtiques per Catalunya, el Segador de Joan Miró.

"El Segador". Joan Miró 

«Però potser vostè és l’últim pintor bo que representa coses, i Miró el primer que no representa res. El senyor Miró ens provoca emocions de la mateixa manera com ho fa la música. Sense necessitat de representar res.»

La rivalitat artística entre dos personatges inoblidables: Pablo Picasso i Joan Miró, és una altra de les trames de pes de la novel·la. Se sentia Miró inferior a Picasso? Avui dia, ambdós noms s'escriuen en majúscules i representen figures de la màxima rellevància artística dins el moviment del surrealisme, però l'any 1937 la seva fama encara no havia esclatat, malgrat cadascun d'ells tenia ja una personalitat artística definida, diferents entre sí i, per descomptat, excel·lents les dues.

«Perquè només mires a què s’assembla, només vols saber què representa... I una pintura no cal que sigui una representació de coses reals. Els arbres no representen res i ens emocionen. La lluna no representa res i mira-la!»

De la mà d’un entranyable ancià, monsieur Dalbiés, recorrem el periple del Segador junt amb una parella de joves enamorats convençuts que tenen el món sencer als seus peus empesos per l’efervescència d’un amor naixent. Una relació intensa, que més de mig segle després d’haver-la viscut segueix il·luminant la mirada d’un home que va estimar amb l’ànima i es transmet al lector que inevitablement s’emociona amb ell.

Una novel·la rodona, farcida de bellesa, que fa país, una lectura imprescindible per als amants de l’art i les lletres.

Comença a llegir aquí!

Sílvia Cantos