divendres, 22 de març de 2013

Ressenya La casa del silenci

Títol: La casa del silenci
Autor: Blanca Busquets
Edició: Rosa dels Vents, 2013
Pàgines: 240
ISBN: 9788401388194
Nota: 
♥♥♥♥


Avui us recomano una novel·la preciosa, d'una bellesa espectacular que Aquesta és la història de diverses dones i d'algun home. De dones valentes i sensibles, dones apassionades, dones que estimen els homes però que sobretot estimen la música. Aquesta és la història d'un violí que passa de mà en mà, d'un director d'orquestra exiliat que viu entre notes musicals i entre faldilles, de mares absents, de desamors i de venjances, de guerres que separen, de minyones que mengen xocolata desfeta. Aquesta és la història de La casa del silenci, on la música no deixa mai de sonar.

La casa del silenci és una magnífica novel·la de caire intimista, la història narrada gira al voltant de la música, amb la màgica presència de l"Stainer", un violí que a mesura que avança la història va prenent protagonisme fins gairebé arribar a convertir-se en l'eix central sobre el que gira la narració, i on també ens trobem amb el riu Spree que amb el seu cabal arrossega la història d'una dona trencada.

El pes de la història recau en la Teresa i l'Anna, aquestes dues dones fortes, cadascuna a la seva manera, mitjançant les quals l'autora transmet una forta càrrega emocional i un immens amor envers la música al lector, fins al punt de colpir-lo amb alguns dels passatges descrits amb mestria. Confesso que m'he enamorat de la Teresa, de la dona que ens mostra com de feridor pot resultar el silenci d'una mirada i alhora és també aquella nena que es va trobar amb un tresor que amb el temps acaba germinant. 

 «Vaig sentir a dintre meu que hi naixia la música, la que sempre més ha format 
part de mi. Em va venir amunt com una glopada carregada de melodies, 
i llavors vaig pensar que sí, que havia de ser violinista.»

D'altra banda l'Anna també m'ha inspirat una forta càrrega emotiva, tot i que no sempre positiva, ella és una dona amb un passat de pares absents en el qual acceptava les bufetades de la seva mare com allò més semblant a una carícia. Una dona que, com la seva música, no té ànima. 


«Jo gaudia fent-la gruar, el seu patiment era l'única satisfacció que tenia, 
i m'encantava pensar que ella, un cop sola, es devia posar a plorar.»

I la Maria... ai la Maria, aquesta minyona que té la capacitat de deixar astorats als músics convidats quan veuen com tot un senyor director d'orquestra li'n consulta la seva opinió musical, i és que entre en Karl i ella s'estableix una relació de complicitat força peculiar que perdura malgrat els anys o els fets, i que el personatge d'en Mark descriu a la perfecció: «La Maria era alguna cosa més, no sé què, tenia una sensibilitat especial que després no he sabut identificar en què consistia exactament. Deu ser la mateixa sensibilitat que la porta a estar-se ara, asseguda al mig del pati de butaques, amb aquesta atenció gairebé sagrada. És una dona especial, la Maria»


La Blanca és una lletraferida confessa des dels dotze anys, moment en el que va escriure el seu primer conte. Ha publicat «Presó de Neu» (Proa, 2003), «El Jersei» (Rosa dels Vents, 2006), «Tren a Puigcerdà» (Rosa dels Vents, 2007), «Vés a saber on és el cel» (Rosa dels vents 2009) i «La nevada del cucut» (Rosa dels Vents, 2010), guardonada amb el Premi Llibreter 2011.

La Blanca insereix un ritme dinàmic i atractiu a la seva novel·la gràcies a les diferents veus i flashbacks que incorpora a la història. Narrada amb una prosa subtil i elegant, amb el concert per a dos violins de J.S. Bach sonant de fons, La casa del silenci et captiva i s'acomiada del lector amb un passatge d'una bellesa poètica absolutament deliciosa, bravo Blanca!

  

Sílvia Cantos

2 comentaris:

  1. Des de que vaig saber que la Blanca Busquets treia una altra novel·la a la venta que vaig anar a comprar-la. Decebuda, no la vaig trobar a la primera llibreria perquè encara no els havia arribat. Al cap de dos dies, vaig poder trobar-la per fi. Encara no l'he llegit, però ho faré tan aviat quan acabi les que tinc entre mans. Bona ressenya, segueixo el teu blog.

    ResponElimina