Ressenya Sota el mateix cel

Títol: Sota el mateix cel

Autor: Núria Pradas

Edició: Columna, 2013

Pàgines: 176

ISBN: 9788466416375

Nota: ♥♥♥♥♥
Premi Carlemany 2012

Avui us recomano una novel·la preciosa que narra un dels horrors històrics que van patir més de 22.000 dones a França, anomenades “tondues” (rapades traïdores), castigades per haver mantingut relacions amb els ocupants alemanys durant la Segona Guerra Mundial.

És l’any 1941, i Claire viu amb la seva mare al petit poblet de Cambes-en-Plaine, a la Baixa Normandia. El seu pare és un dels milers de francesos que ja no tornaran mai més a casa. La vida es fa difícil per a una jove amb ganes de menjar-se el món. I llavors arriben els alemanys. I, amb ells, Geert. El poble s’omple d’uniformes enemics. Els oficials es reparteixen per les cases del poble. Geert és enviat a la casa del mestre, la casa de Claire. De mica en mica, els dos joves deixen de mirar-se com a enemics i comencen a mirar-se com el que són: un jove de divuit anys i una noia de setze. S’estimen de debò. Però el destí que els va unir en aquelles circumstàncies tan adverses, els tornarà a separar. Rússia ha declarat la guerra a Alemanya. Els soldats alemanys se’n van al front rus. Geert i Claire no tenen dret ni a un darrer adéu...

La novel·la de la que us parlo avui m’ha captivat, m’ha enamorat i s’ha fet un raconet allà on s’emmagatzemen els millors records, probablement, el seu títol es dibuixarà quan algú em demani una recomanació o em pregunti algun dels llibres que més m’ha agradat. «Sota el mateix cel» és una història de sensacions i emocions contradictòries, que explica el despertar a l’amor adolescent, un fet, ja de per sí ple d’interrogants, produït, a més, en un moment terrible i amb qui, tot apunta, és la persona equivocada.

«Era ben plantat, l’alemany, va pensar, i en adonar-se d’aquest pensament 

que se li escapava, va bellugar el cap a dreta i a esquerra, com qui vol espantar 

una mosca. No, una mosca no. Un borinot. O una abella. 

Alguna cosa que ens pot fer mal.»

Núria Pradas ens desgrana la que, tranquil·lament pot haver estat la vivència de moltes parelles, no podem oblidar que 22.000 dones van ser cruelment castigades per uns sentiments, com els que viu la Claire, una noia que lluita contra el que sent posant per davant el record del seu pare, mort a files, davant l’inevitable enamorament envers un noi que pertany al bàndol contrari. Una tràgica i meravellosa història d’amor, a l’alçada dels mateixos amants de Verona.

«Des que l’havia mirat fixament, des que havia vist en els seus ulls els ulls 

d’Alfred, no aconseguia veure en aquell jove ni un botxí, ni un assassí.

Només hi veia un noi.

Un noi jove, ros i d’ulls blaus.

I Claire va pensar que allò no estava bé.»

La lectura d’aquesta història es planteja amb una estructura senzilla, de frases curtes, que la converteix en una interessant opció de lectura per a joves, tot i la duresa dels fets narrats, probablement podria situar-se en aquesta categoria emergent, els crossovers, novel·les recomanables tant per lectors joves com per adults, i no és d’estranyar, la Núria té en el seu haver més de quaranta títols publicats, la gran majoria destinats al públic infantil i juvenil.

Com veieu, «Sota el mateix cel» és una novel·la entranyable i emocionant, que t’atrapa i et transporta al moment narrat aconseguint fer-te sentir el patiment i la felicitat dels joves Geert i Claire. Un clam contra l’absurditat de les guerres produïdes entre homes i dones que, malgrat totes les diferències possibles, dormen sota el mateix cel. Una obra exquisida, magnífica i delicada, que parla de sentiments universals com el dubte, la por i la culpabilitat, però per damunt de tot, de l’amor.

«Era una conversa inusual i lenta, molt lenta, plena de pauses, 

de paraules no enteses, però, també, plena de somriures de complicitat. 

Perquè, sovint, els somriures parlen més que les paraules.»

Sílvia Cantos