dimecres, 6 de maig de 2015

Ressenya Una madre

Títol: Una madre
Autor: Alejandro Palomas
Edició: Siruela, 2014
Pàgines: 248
ISBN: 9788416120437
Nota: ♥♥♥♥♥
  
Avui us recomano una preciosa novel·la, un desplegament d'amor matern i tendresa per part de la seva protagonista, l'Amalia qui, ja us dic ara, us captivarà! 

«Qué difícil es hablar así,
sabiendo que todo lo que no sea hablar
de lo que realmente importa es simplemente ruido.
Huecos a rellenar.»

Falten unes hores per arribar a mitjanit. Finalment, després de diverses temptatives, l’Amalia ha aconseguit als seus 65 anys veure complert el seu somni: reunir tota la família per sopar la nit de Cap d’any. Una mare narra la història de com l’Amalia entreteixeix amb el seu humor particular una teranyina de fils invisibles amb la qual uneix i protegeix als seus, sargint els silencis d’uns i encaminant el futur dels altres. Sap que serà una nit intensa, plena de secrets i mentides, de molt riure i confessions llarg temps contingudes que finalment esclaten per a descobrir allò que queda per viure. Sap que és el moment d’actuar i no està disposada a que res l’aparti de la seva comesa.

Alejandro Palomas té la capacitat d'emocionar-nos i aconseguir que ens enamorem dels seus personatges, acostant-los tant al lector que acabes creient-los reals. L’Amalia t’enamora pràcticament des de la primera pàgina, és dolça i divertida i, sembla estar dotada d’una candidesa encantadora.

La Silvia i en Fer a la vora d’un tobogan, protagonitzen una de tantes escenes escandalosament divertides, que s’entrellacen amb d’altres d’un caire més emotiu, on la densitat les paraules està mesurada lletra a lletra provocant un efecte aclaparador en el lector.

Us asseguro que he rigut com una ximpleta amb les sortides de to de la protagonista, fixeu-vos sinó en quina definició fa del musical Els miserables “Está llena de miserables que sufren mucho todo el rato. Y a veces hasta lloras muy a gusto. O sea, un poco como el telediario, pero en París y sin los deportes. Y luego termina y te vas a cenar. Y ya está.”. A més és una autèntica artista transformant paraules, amb la seva natural desimboltura desgrana alguns neologismes de producció pròpia que resulten a més de divertits, curiosos. I encara més, les seves reflexions són d’una lògica infantil tan innocent i estrambòtica que et fa repensar-te les coses a més de riure a gust.

Aquestes pàgines estan poblades per personatges tridimensionals, se surten del paper, respiren, pateixen, emocionen. També trobem amb ulls que amaguen més del que mostren, cartells lluminosos que semblen evolucionar misteriosament junt amb un dels protagonistes, en Fer i, Barcelona, amb la seva llum peculiar, acompanya i bressola aquesta entranyable família retratant un moment en el que més d’un hi trobarà punts en comú, instants molt pròxims que ens acosten a la història.

«Con el tiempo aprendemos que los mapas son de quien los dibujo, no de quien los persigue, y que en la vida sonríe más quien mejor dibuja, no quien más empeño pone en la búsqueda.»

Però que els arbres no us amaguin el bosc, la vis còmica d’aquestes pàgines és generosa, provoca grans riallades i provoca una sensació de benestar magnífica, ara bé, entre una i altra, l’Alejandro ha compost moments d’una gran càrrega emocional, situacions que ens mostren la cara B dels diferents personatges, especialment em quedo amb els moments en els quals se’ns mostra l’Amalia marassa, la dona que treu forces d’on calgui a fi d’ajudar els seus fills, l’instint primari de protecció que ens deixa veure la seva més pura essència. La d’una mare.

«Algunas familias son así –somos así-,
así de intenses, así de imprevisibles y de arrebatadas.»

Fes-ne un tastet!


Sílvia Cantos

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada