diumenge, 10 de maig de 2015

Ressenya Lili i Marlene

Títol: Lili i Marlene
Autor: Anna Tortajada
Edició: Columna, 2015
Pàgines: 304
ISBN: 9788466419727
Nota: ♥♥♥♥♥

Avui us recomano una novel·la estremidora, la narració d'una relació tòxica vista des de la perspectiva innocent d'uns ulls infantils, una història que  colpeja l'ànima.

«O potser no pensava en res i només sentia, en la veu de la seva parella i en l'olor de la por que omplia la casa, l'angoixa d'aquella manera desesperada d'estimar, que trinxava i esmicolava la felicitat, alhora que ho justificava i excusava tot.»

Em va cridar l'atenció el fet d'adonar-me que passades cent pàgines un dels quatre protagonistes d'aquesta història no tenia nom. És la parella de la mama, és cert que ella, la mama, tampoc té nom, però el seu títol té prou força com per no necessitar-lo, a més, tenint en compte que la narració ens ve des de la perspectiva de les nenes, resulta lògic. Quan vaig finalitzar la lectura i aquell personatge seguia sent un sense nom, vaig deduir que l'autora ho feia expressament, com una manera d'allunyar-lo, és difícil sentir proper res que no puguis anomenar pel seu nom i, sens dubte, la parella de la mama no desperta cap mena d'estima en el lector, de manera que aquest tractament és molt significatiu.

«Per què hem d'anar a la casa de pedra de la muntanya, només perquè ho digui la parella de la mama? Per què mana? Per què ens mana? Per què mana a la mama i la mama fa tot el que la seva parella diu?»

La Lili i la Marlene, al llarg de tota la història, plantegen interessants interrogants, preguntes que en moltes ocasions no tenen una resposta senzilla, preguntes incòmodes i, fins i tot, inquietants que trasbalsen al lector i sacsegen consciències, especialment les d'aquells que som pares i mares.

«Veus què m'has fet fer?» Amb tota la indiganció del món vaig llegir aquesta frase i tota l'escena que la precedeix. L'Anna aconsegueix involucrar-nos en la narració de tal manera, que llegeixeus cada moment com si l'estiguessis visquent, ho reconec anava al tren i mentre llegia em cremava un foc roent dins la panxa i havia de contenir les ganes de cridar "però que no ho veus? No li pots perdonar!", crec que la a cara em delatava i els meus companys de viatge devien pensar que estava una mica tocada...

«Com podia ser, es preguntava la Marlene, que les persones grans es pensessin que perquè eren petites ni pensaven ni s'assabentaven de res?»

Quantes vegades heu sentit o fins i tot dit una frase per l'estil? Massa vegades oblidem que els nens són persones petites, innocents i ingènues però en cap cas, cecs, sords ni molt menys estúpids. S'adonen del que passa al seu voltant i malgrat vulguem aparentar una normalitat inexistent, ells senten i pateixen. Aquest és, indubtablement, un dels punts més forts de la novel·la, la magistral habilitat de l'autora a l'hora d'escriure des del punt de vista de les nenes, resulta esborronadora.

«Què li passava a la mama amb tant "ho sento, ho sento". Massa vegades li ho sentíem dir. De què havia de doldre's tant?» data-blogger-escaped-comment-[endif]

Tot plegat, un relat potent, farcit d'emocions amb el que assitim com a impotents espectadors a la gairebé inanició d'una dona que estima amb l'ànima sencera, donant-ho tot fins a esgotar fins i tot la il·lusió, consentint tota mena de greuges a la seva parella, en una relació metzinosa que ens expliquen les seves pròpies filles, unes nenes que veuen com la màgia del seu món desapareix i esdevé un bosc tenebrós.

Fes-ne un tastet!


Sílvia Cantos

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada