dilluns, 11 de febrer de 2013

Ressenya La Bibliotecària d'Auschwitz

Títol: La Bibliotecària d'Auschwitz
Autor: Antonio G. Iturbe
Edició: Columna, 2012
Pàgines: 512
ISBN: 9788466415392
Nota: ♥♥♥♥♥


Avui us parlaré d'una novel·la dura, que requereix una lectura amb pauses per pair l'horror que s'hi narra, però creieu-me quan us dic que agraireu haver-ho fet, doncs també és una història carregada d'emoció, unes pàgines que transmeten un innegable amor envers els llibres «No hi feia res quantes barreres posessin tots els Reichs del planeta, perquè si obria un llibre se les podria saltar totes», no endebades els llibres sempre han estat molt perillosos ja que fan pensar...

Un grup de presoners jueus al camp de concentració d’Auschwitz aconsegueixen reunir una petita biblioteca clandestina, formada per només vuit llibres. Una adolescent de catorze anys, la Dita Adlerová, és l’encarregada de custodiar els llibres, que serveixen per instruir i alhora protegir el mig miler de nens que malviuen al “camp familiar” d’Auschwitz. La literatura serà també, alhora, la cuirassa amb què la Dita intentarà protegir-se de l’horror que l’envolta.

La novel·la ens narra l'experiència d'aquesta jove de catorze anys que esdevindria la bibliotecària de la que sens dubte podríem considerar la biblioteca pública més minsa, amb només vuit volums i probablement, una de les més estimades per els qui la tiraren endavant, jugant-se la pell davant els nazis. Des de la primera pàgina l'autor demostra una immensa virtuositat amb les lletres descrivint una col·lecció d'escenes que t'encongeixen l'ànima «No hi havia música de bandes, no hi havia rialles ni bullícia, no hi havia aclamacions ni xiulets. Era una desfilada muda», i és que tots som poc o molt, coneixedors de l'horror que visqueren els milions de persones que foren confinats a aquell camp de concentració però, som conscients del que allò va suposar?

La lectura de la Bibliotecària d'Auschwitz és l'emotiu relat de l'esfereïdora experiència d'una nena que va haver de créixer a la força, que ho va fer amb una valentia i un sentit del deure que és en sí mateix una lliçó: «Una lliçó: sobreviure. Sobreviure unes quantes hores més, i així sumar un dia més, que afegit a altres podrà convertir-se en una setmana més. I així successivament: no fer mai grans plans, no tenir mai grans objectius, tan sols sobreviure a cada moment. Viure és un verb que només es pot conjugar en present.».

M'agrada el raonament d'Iturbe, ens diu que les novel·les afegeixen a la vida el que li falta, i els compara amb una màquina del temps, estic d'acord amb ell quan diu que començar un llibre és com pujar a un tren que et porta de vacances, poden ser a una destinació exòtica, amb un component cultural, farcides d'emocions, esdevenir una aventura o un parèntesi de relax a la nostra vida, però sigui el que sigui, sempre ens deixaran alguna cosa, records, això també ho fan els bons llibres, les grans històries deixen empremta a la nostra memòria.

L'infame doctor Mengele és un personatge sinistre que reuneix en una sola persona tot el mal en la seva definició més pura, un home que amb els seus actes va guanyar-se a pols el malnom de “L'àngel de la mort”, personatge aparentment desprès de tota emoció, ben al contrari del que provoca aquesta lectura i especialment moments com la narració dels fets succeïts la nit del 8 de març de 1944, és tràgicament colpidora, tant o més que la nevada gris que es produeix l'endemà, una nevada que té un impacte en la moral dels confinats a Auschwitz i en el propi lector.

No podia deixar en l'oblit la petita biblioteca amagada al Bloc 31 d'Auschwitz-Birkenau, aquests vuit títols que van esdevenir en ocasions, tot un món per als seus usuaris i sobretot per la intrèpida bibliotecària que els custodià fins l'últim dia deixant de banda els perills que això podia suposar per a la seva integritat física, cadascun d'aquests volums era considerat un autèntic tresor, però permeteu-me la llicència d'enumerar-ne dos especialment: «Les aventures del bon soldat Svejk» de Jaroslav Hasek, un llibre que va obrar el miracle d'aconseguir fer somriure ànimes totalment desolades que havien perdut tota esperança de sobreviure i «El comte de Montecristo», d'Alexandre Dumas amb el protagonista de la qual la Dita s'hi veurà reflectida en més d'una ocasió.


Finalitzaré la ressenya amb un breu passatge d'aquesta meravellosa novel·la que posa de manifest un sentiment present al llarg de tota la història i que personalment m'ha emocionat, de fet tota la lectura m'ha mantingut en un constant estat de sensibilitat a flor de pell que de ben segur compartiran amb mi tots els lectors que s'animin a llegir-la, perquè tot i que és una narració dura, la d'uns fets terribles que ningú hauria d'oblidar per evitar que en un futur, no es torni a produir mai res de semblant, de la mateixa manera que el «Diari» d'Ana Frank ha esdevingut una lectura prescriptiva per als escolars, «La Bibliotecària d'Auschwitz» d'Antonio G. Iturbe també hauria de ser-ho.

«És veritat: la cultura no és necessària per a la supervivència de l'home, només ho són el pa i l'aigua. I és cert que amb el pa per menjar i l'aigua per beure se sobreviu, però només amb això mor la humanitat sencera. Si l'ésser humà no s'emociona amb la bellesa, si no tanca els ulls i posa en marxa els mecanismes de la imaginació, si no és capaç de fer-se preguntes i entrellucar els límits de la ignorància, és home o és dona, però no és persona»

Llegeix aquí el primer capítol

Sílvia Cantos

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada