diumenge, 7 d’abril del 2013

Ressenya Fidel a l'ampolla


Títol: Fidel a l'ampolla
Autor: Mar Pavón
Il·lustrador: Roger Olmos
Edició: Edebé, 2013
Pàgines: 52
ISBN: 9788468308258
Edat: A partir de 6 anys
Nota: ♥♥♥♥♥

La recomanació d'avui és una lectura molt recomanable per el tema que tracta, el TGD, però sobretot per la sensibilitat amb la que el tracta, és un retrat senzill d'una malaltia complicada mitjançant el qual els lectors assimilaran un missatge molt important. 

En Fidel és un nen que viu dins una ampolla. La seva família, com és lògic, el vol treure tant sí com no, però la cosa no és tan fàcil. Pel que sembla, l’ampolla i en Fidel són inseparables... O no? La visita a una doctora experta en tractar casos com el d’en Fidel dissiparà els seus dubtes, i de quina manera!

El TGD és una pertorbació greu i generalitzada de diverses àrees del desenvolupament: habilitats per a la interacció social, habilitats per a la comunicació o la presència de comportament, interessos i activitats estereotipades. Per tot plegat esdevé un problema difícil de transmetre als infants, Mar Pavón ha aconseguit fer-ho i a més d'una manera planera i  amena, presentant-nos un entranyable personatge que pateix un TGD relacionat amb l'espectre autista. 


La història tracta amb una bona dosi d'humor una situació, d'entrada estranya que descol·loca fins i tot als pares d'en Fidel, fins que topen amb la fantàstica doctora C. Rallera que ajudarà el nen i orientarà als pares per tal d'ajudar-lo. Els joves lectors entendran que en Fidel seguirà sent un nen-jove-adult especial, però no per això infeliç ni estrany, simplement especial. 


Personalment m'agrada molt l'estil literari de Mar Pavón, trobo que té una habilitat innata per escriure per els nens en les quals habitualment treballa temes de sensibilitat, us recomano especialment el seu títol «Ranilda» un entranyable àlbum il·lustrat que parla de l'amistat. Per la seva banda cal esmentar la il·lustració, el treball de Roger Olmos, sempre excel·lent, aconsegueix mimetitzar-se amb l'estil narratiu, creant unes il·lustracions entranyables, que transmeten emocions complementant a la perfecció el text.
 

Una lectura molt interessant i entranyable que permet obrir la ment als nens i nenes a un transtorn que afecta a un nombre important de nens i adults, sense oblidar la seva principal funció, explicar una història.

Aquí teniu un tastet del llibre.
 
Sílvia Cantos

dijous, 4 d’abril del 2013

Ressenya L'estiu que comença


Títol: L’estiu que comença
Autor: Sílvia Soler
Edició: Planeta, 2013
Pàgines: 224
ISBN: 9788497082570
Nota: ♥♥♥♥♥
Premi Ramon Llull 2013


Avui us recomano una novel·la meravellosa, escrita amb un domini de les emocions tan intens que aconsegueix transmetre-les fins al punt de fer-te odiar alguns personatges o emocionar-te amb el mal tràngol d’altres, una gran novel·la digna mereixedora del premi amb el qual ha estat guardonada.

«Els va mirar amb una tendresa que no es pot mesurar
i que cap d'ells havia de veure mai més als ulls de ningú»

L’estiu que comença recull els cinquanta anys de vida de la Júlia Reig i l’Andreu Balart, vinculats ja des d’abans de néixer per l’amistat de les seves mares, que havien imaginat amb il·lusió la possibilitat que heretessin aquest lligam o, fins i tot, que poguessin arribar a enamorar-se. Però la Júlia i l’Andreu volen sentir-se lliures d’un destí que s’entesta a unir-los.

Sílvia Soler ens presenta amb aquesta nova novel·la la història de la Júlia i l’Andreu, dos bons amics, fills d’amics i pares d’amics amb la qual torna a emocionar-nos, com ja ho va fer amb l’exquisida Petons de diumenge (Columna, 2008), després de fer-nos riure amb les aventures de la curiosa família de l’Oriol i la Maria torna a situar-se en un registre més intimista, condensant amb mestria el pas de tota una vida en poc més de dues-centes pàgines. La màgia d’aquesta història rau, potser, en el fet que no hi ha grans esdeveniments, però en canvi, reflecteix de forma plàcida l’inexorable pas del temps, situant l’epicentre de les vides dels protagonistes en el solstici d’estiu.

«Com es pot retenir un aroma?
Quant se suposa que es pot mantenir una flaire impregnada en una roba?
Estava espantat, aterrit. I si ja no hi era?»

En aquestes pàgines, trobem una sèrie de petits moments, instantànies d’una vida en les quals trobem des d'una càlida brisa d’estiu a la més freda i primària gelosia; la tendresa del despertar a l’amor adolescent o la indiferència, a través del magnífic retrat del dia a dia d'una campanya electoral vist des de la perspectiva de l’esposa d'un cap de llista. Veurem fins i tot com un senzill brindis que es repeteix any rere any esdevé tradició, la suma de tots aquests instants es converteixen en una gran i entranyable història, que us animo a llegir.

Acompanyeu la Júlia i l’Andreu en aquest viatge on el passat esdevé una ombra fosca com un núvol de tempesta, reticent a abandonar els protagonistes d'aquesta història on, ja us aviso ara, coneixereu uns personatges que us captivaran i es negaran a abandonar-vos un cop haureu llegit la darrera paraula. L’autora juga bé les seves cartes, disposa d’una sorprenent habilitat per descriure amb astorant simplicitat les emocions humanes, amb un innegable domini de la narrativa construeix tota una vida, amb dos personatges dinàmics com a nucli de la trama situats en el punt de mira de tot un poble i amb un clar rerefons: l'amistat , tan indefugible i inestroncable com inevitable.

«El bes va arribar com arriben les onades,
suaument però sense que res pugui aturar-les»

Sílvia Soler va iniciar-se al món literari l’any 1985, després ha compaginat la seva vessant periodística amb l’escriptura de múltiples novel·les endinsant-se en estils i gèneres diversos, emocionant-nos, fent-nos riure i fins i tot, fent-nos pensar. És una autora per la qual no puc negar sento especial debilitat, però us asseguro que «L’estiu que comença» és certament una novel·la magistral, farcida d’emocions i bona prosa que mereix la mirada reposada del lector.

Sílvia Cantos

divendres, 29 de març del 2013

Ressenya Tots els llocs em recorden a tu


Títol: Tots els llocs em recorden a tu
Autor: Núria Coll
Edició: Columna, 2013
Pàgines: 288
ISBN: 9788466415774
Nota: ♥♥♥♥♥


Avui us recomano una novel·la fresca, descarada i molt actual, en la qual la immensa majoria de dones d'avui dia s'hi podrà emmirallar, el debut triomfal de Núria Coll.

La Susanna Ardèvol és una periodista radiofònica, l’estabilitat de la qual queda estroncada quan el seu nòvio, un jove polític, la deixa d’una manera cruenta: li explica que ha tingut una visió mirant un aparador d’una botiga de vestits de núvia i ha imaginat la seva ex vestida de blanc i no a ella. Les seves amigues, les “perres”, seran un gran bàlsam perquè superi aquest i altres capítols amorosos i sexuals sonats, com la nit que passa amb el cantant James Blunt o l’experiència fallida amb un noi micropènic. El whatsapp és el fil conductor de converses grotesques i reveladores que converteixen la novel·la en un retrat generacional, hedonista i molt divertit.

Núria Coll s'introdueix al món de la literatura amb un títol esbojarrat i divertit carregat d'espontaneïtat, parlant-nos d'una noia tan real, que te la pots imaginar, la "veus", comparteixes les seves alegries i t'emociona amb la seva actitud positiva a l'hora d'encaixar les embestides que la vida li depara. Però el millor dels adjectius que se m'acut per definir Tots els llocs és geek , doncs de la mà de la Sus descobrirem una selecció d'Apps interessantíssimes: Spotted (imprescindible per moure's amb estil per les ciutats europees), Mitch Lite (per menjar el peix que toca, quan toca) Blendr (un emparellador de dubtosa fiabilitat).

A través de les seves pàgines, l'autora deixa entreveure una de les seves passions, la passió per la nutrició amb una autèntica desfilada de locals i plats de menjar, saborosos, distingits i sobretot molt estilosos, si us interessa a la pàgina web de la novel·la hi trobareu detallada aquesta informació, i si el tema us interessa especialment us recomano que no deixeu de visitar la revista digital Ets el que menges, la directora de la qual és la mateixa Núria Coll.

La Sus igual com la Núria és periodista de professió, en les pàgines d'aquesta novel·la trobem un retrat molt interessant d'aquest món, en el que ens desmu alguns mites i estereotips amb una fina ironia, ens fem una idea del que passa rere les càmeres, amb algunes interioritats que ens fan més real aquest món que a vegades sembla d'una altra galàxia.

Un altre dels punts forts d'aquesta novel·la és l'habilitat amb la qual l'autora hi ha inserit una banda sonora, Tots els llocs és una novel·la que sona, amb una selecció musical diversa que personalment trobo s'adiu molt amb el que explica, hi trobareu entre d'altres Noah and the whale, Donavon Frankenreiter, Paolo Conte, Sanjosex o James Blunt que hi aporta alguna cosa més que música...

I si parlem dels punts forts d'aquesta novel·la, no podem deixar d'anomenar el que sens dubte és el nou sistema de comunicació global: el Whatsapp a través dels xats amb les perres, el genial grup d'amigues de la Sus amb el que els lectors trobaran una connexió i una manera de fer i parlar tan reals, que pot arribar a dubtar si les converses whatsappejades que recorda són del seu grup o del de les perres.

Una novel·la molt recomanable, per el seu estil fresc i divertit i per la seva prosa ben narrada que farà riure a totes les dones (i també als homes!) que es capbussin en la seva lectura i que podeu seguir a través de les xarxes socials on la seva autora és força activa!

Sílvia Cantos

dimecres, 27 de març del 2013

Ressenya Contes desexplicats


Títol: La Caputxeta forçuda
Autor: Vivim del Cuentu
Il·lustrador: Albert Vitó
Edició: Baula, 2013
Pàgines: 32
ISBN: 9788447926671
Edat: A partir de 5 anys
Nota: ♥♥♥♥♥



Títol: La rateta que llegia a l’escaleta
Autor: Vivim del Cuentu
Il·lustrador: Marta Munté
Edició: Baula, 2013
Pàgines: 32
ISBN: 9788447926688
Edat: A partir de 5 anys
Nota: ♥♥♥♥♥


Avui us recomano els dos primers títols d’una nova col·lecció que presenta l’editorial Baula. Es tracta de Contes Desexplicats, on trobem personatges i relats clàssics capgirats com un mitjó. Amb arguments plens de sorpreses i molt d’humor que faran volar la imaginació dels primers lectors. Escrits amb lletra lligada per facilitar la lectura als més petits. Aquesta col·lecció va sorgir de la col·laboració entre el grup Vivim del Cuentu i alguns dels joves il·lustradors participants a les mostres «Nenes, bruixes i princeses» i «Prínceps, herois i valents» creades i coordinades per l’il·lustrador Ignasi Blanch. 
«La Caputxeta forçuda» ens presenta una versió divertida del clàssic de Perrault amb la qual els nens gaudiran i sobretot riuran amb aquesta peculiar Caputxeta que carreteja ella sola un cistell que ni la compra de tot el mes igualaria en pes, una noieta que fa fúting, no oblida fer estiraments. Per contra, el llop ferotge, en aquest cas resulta ser un llop mandrós, llaminer i curt de vista, vaja que ho té tot... No us perdeu la reinterpretació del mític diàleg entre el llop i l’àvia, genial.   
«La Rateta que llegia a l’escaleta» transforma la rateta presumida que tots tenim en ment i ens la presenten com una apassionada lectura, amant dels contes i les històries que despatxa els seus pretendents tenint en compte les seves qualitats o preferències literàries, una entranyable història que dóna un nou sentit al clàssic:  «És una rata de biblioteca». 
S’ha de reconèixer que Marta Munté i Albert Vitó han sabut donar a les il·lustracions que han creat per acompanyar aquestes històries el mateix to plantejat en el text, mentre a «La Caputxeta forçuda» tenen un estil desenfadat i humorístic, amb imatges dinàmiques on destaca el vermell, a «La Rateta que llegia a l’escaleta» trobem una manera de treballar les il·lustracions amb una àmplia paleta cromàtica de tons alegres, amb formes arrodonides i un aire entranyable. Ambdues molt ben trobades. 
No cal dir que us recomano molt aquesta col·lecció, amb el convenciment que els títols que vindran seran tan interessants com aquests dos que l’encenten, un gran treball que els infants gaudiran  així com els adults que els acompanyin.
Sílvia Cantos

dimarts, 26 de març del 2013

Ressenya L'abella de més


Títol: L’abella de més
Autor: Andrés Pi
Il·lustrador: Kim Amate
Edició: Takatuka, 2011
Pàgines: 32
ISBN: 9788492696574
Edat: de 5 a 8
Nota: ♥♥♥♥♥


Al rusc s'ha armat un gran rebombori. Cada dia sembla que hi ha menys espai disponible. Una comissió d'abelles creada expressament es posa a estudiar les causes d'aquestes estretors i arriba a la conclusió que falta espai perquè hi ha una abella de més. Les sospites recauen sobre totes les abelles del rusc, però cap hipòtesi sobre com deu ser aquesta abella estranya porta a un resultat concret, així que les abelles reunides en assemblea decideixen acabar la recerca i donar una solució molt més solidària a aquesta falta d'espai. 


Aquest tàndem Pi-Amate repeteix després de la fantàstica experiència a La ventana infinita, àlbum guanyador el 2009 del XXIX Premi Destino – Apel·les Mestres. Aquesta vegada ens presenten un àlbum on la solidaritat i la convivència tenen un paper molt important, una història divertida on una colla d’abelles histèriques comencen a divagar fins que apareix la figura de la mare, que, de forma calmosa i amb una immensa serenitat dóna la volta a la situació deixant-les a totes satisfetes.

Kim Amate arrodoneix aquestes pàgines amb unes il·lustracions sensacionals elaborades amb tot luxe de detalls, amb una paleta de colors que resulta molt agradable, això sí, per gaudir-les de ple cal que hi pareu força atenció, no us perdeu la marca de les ulleres que llueix una de les abelles, els enginys tan surrealistes que dissenyen, els rètols informatius del rusc, o un petit insecte barbut que apareix pràcticament a cada il·lustració, tot plegat, imatges carregades d’un fi sentit de l’humor que motivaran passar les pàgines d’aquest àlbum una vegada i una altra ja que sempre, en trobareu nous detalls sorprenents. 


Enguany, aquest títol ha estat seleccionat a la llista dels White Ravens una distinció que atorga anualment la Biblioteca de Múnich a les  obres infantils i juvenils que considera més destacades de tot el món, llista que val a dir, gaudeix d’un enorme prestigi, un argument més que reforça la meva idea quan afirmo que aquest és un àlbum molt recomanable, que farà riure als nens alhora que els hi fa arribar un interessant missatge, s’ha guanyat un lloc a la prestatgeria d’imprescindibles. 

Sílvia Cantos

divendres, 22 de març del 2013

Ressenya La casa del silenci

Títol: La casa del silenci
Autor: Blanca Busquets
Edició: Rosa dels Vents, 2013
Pàgines: 240
ISBN: 9788401388194
Nota: 
♥♥♥♥♥


Avui us recomano una novel·la preciosa, d'una bellesa espectacular que Aquesta és la història de diverses dones i d'algun home. De dones valentes i sensibles, dones apassionades, dones que estimen els homes però que sobretot estimen la música. Aquesta és la història d'un violí que passa de mà en mà, d'un director d'orquestra exiliat que viu entre notes musicals i entre faldilles, de mares absents, de desamors i de venjances, de guerres que separen, de minyones que mengen xocolata desfeta. Aquesta és la història de La casa del silenci, on la música no deixa mai de sonar.

La casa del silenci és una magnífica novel·la de caire intimista, la història narrada gira al voltant de la música, amb la màgica presència de l"Stainer", un violí que a mesura que avança la història va prenent protagonisme fins gairebé arribar a convertir-se en l'eix central sobre el que gira la narració, i on també ens trobem amb el riu Spree que amb el seu cabal arrossega la història d'una dona trencada.

El pes de la història recau en la Teresa i l'Anna, aquestes dues dones fortes, cadascuna a la seva manera, mitjançant les quals l'autora transmet una forta càrrega emocional i un immens amor envers la música al lector, fins al punt de colpir-lo amb alguns dels passatges descrits amb mestria. Confesso que m'he enamorat de la Teresa, de la dona que ens mostra com de feridor pot resultar el silenci d'una mirada i alhora és també aquella nena que es va trobar amb un tresor que amb el temps acaba germinant. 

 «Vaig sentir a dintre meu que hi naixia la música, la que sempre més ha format 
part de mi. Em va venir amunt com una glopada carregada de melodies, 
i llavors vaig pensar que sí, que havia de ser violinista.»

D'altra banda l'Anna també m'ha inspirat una forta càrrega emotiva, tot i que no sempre positiva, ella és una dona amb un passat de pares absents en el qual acceptava les bufetades de la seva mare com allò més semblant a una carícia. Una dona que, com la seva música, no té ànima. 


«Jo gaudia fent-la gruar, el seu patiment era l'única satisfacció que tenia, 
i m'encantava pensar que ella, un cop sola, es devia posar a plorar.»

I la Maria... ai la Maria, aquesta minyona que té la capacitat de deixar astorats als músics convidats quan veuen com tot un senyor director d'orquestra li'n consulta la seva opinió musical, i és que entre en Karl i ella s'estableix una relació de complicitat força peculiar que perdura malgrat els anys o els fets, i que el personatge d'en Mark descriu a la perfecció: «La Maria era alguna cosa més, no sé què, tenia una sensibilitat especial que després no he sabut identificar en què consistia exactament. Deu ser la mateixa sensibilitat que la porta a estar-se ara, asseguda al mig del pati de butaques, amb aquesta atenció gairebé sagrada. És una dona especial, la Maria»


La Blanca és una lletraferida confessa des dels dotze anys, moment en el que va escriure el seu primer conte. Ha publicat «Presó de Neu» (Proa, 2003), «El Jersei» (Rosa dels Vents, 2006), «Tren a Puigcerdà» (Rosa dels Vents, 2007), «Vés a saber on és el cel» (Rosa dels vents 2009) i «La nevada del cucut» (Rosa dels Vents, 2010), guardonada amb el Premi Llibreter 2011.

La Blanca insereix un ritme dinàmic i atractiu a la seva novel·la gràcies a les diferents veus i flashbacks que incorpora a la història. Narrada amb una prosa subtil i elegant, amb el concert per a dos violins de J.S. Bach sonant de fons, La casa del silenci et captiva i s'acomiada del lector amb un passatge d'una bellesa poètica absolutament deliciosa, bravo Blanca!

  

Sílvia Cantos

dimecres, 20 de març del 2013

Ressenya Seixanta mil paraules


Títol: Seixanta mil paraules
Autor: Manel Subirats
Edició: Edicions de 1984, 2013
Pàgines: 234
ISBN: 9788415835004
Nota: ♥♥♥♥♥


Aquesta mateixa setmana presentaré a Dòria Llibres de Mataró, aquesta novel·la que avui us recomano. Quan el seu autor em va demanar si li volia presentar-la, no m’ho vaig haver de pensar gens ni mica, ni tan sols vaig necessitar llegir-la abans de decidir-ho, coneixent la seva trajectòria i, el més important per mi, la seva persona, vaig tenir la certesa que es tractava d’un projecte interessant que ben segur mereixeria la pena, no us faré el seu perfil biogràfic, per això tenim Internet, on trobareu una col·lecció d’entrades amb referències a la seva persona, per ser més exactes si escriviu “Manel Subirats i Costa” a la caixa de cerca del senyor Google us apareixeran concretament 63.600 resultats, per tant, aquells que vulgueu fer el xafarder, ja sabeu on podeu anar a passar una estona.

«El valor iniciàtic que té una bona mentida és equiparable al
que té dir una gran veritat. Jo diria que és millor encara»

Jo, el que pretenc és presentar-vos «Seixanta mil paraules» una novel·la excel·lent, que en Manel Subirats ha trenat amb un domini de la narrativa incontestable una sensacional exposició del pas del temps en una parella i de com evolucionen les relacions. Un dels punts forts d’aquesta obra és el tempo que s’hi ha imprès, que procura una lectura tranquil·la, calmada, perfecta per acompanyar amb una tassa de te o cafè, és una d’aquelles novel·les que llegireu i us deixaran record, de les que passats els anys, potser no podreu fer-ne una sinopsi exacta però en canvi, recordareu el bon gust que us va deixar, que va ser una lectura plaent i, fins i tot, potser algú s’animarà a rellegir-la, «Seixanta mil paraules» és així.

«És curiós com de vegades s’aprenen més coses de la gent
pel que amaguen que no pas pel que diuen d’ells mateixos»

En Basili, el protagonista d’aquesta novel·la, llegeix un matí l’esquela d’una dona que havia estat la seva amant quan ell era molt jove i ella vint anys més gran. Des d’aquell moment, el passat s’imposa a la seva vida i sent la necessitat d’explicar-ho tot a la seva dona, la Kumiko. No serà una tasca senzilla, decideix escriure diferents passatges de la vida amb aquella amant i deixar-los en llocs on la seva dona els pugui llegir. El resultat no es fa esperar i les conseqüències arribaran. Amb una prosa exquisida en Manel desgrana la història d’en Basili i la Kumiko, amb els qui el lector connectarà de seguida, gràcies a les seves descripcions en les quals estic convençuda que molts s’hi identificaran.

«No hi ha millor manera d’oblidar algú que vol oblidar-te
que tenir motius per fer-ho»

L’autor desgrana amb mestria tot un joc de confessions íntimes, de secrets compartits en un troc d’escrits i lectures no confessades però compartides, preguntes que els protagonistes no gosen pronunciar en veu alta, cara a cara, però que mitjançant aquest intercanvi es fan possibles. Aquest títol és una lectura intensa i punyent. En Manel ha posat per escrit un temor de moltes parelles, una por tan antiga com les relacions mateixes, que pocs s’han atrevit a manifestar, potser per por que el sol fet de pensar-hi pugui convertir-se en malastrugança, amb una mostra magnífica del seu domini narratiu, ens regala un retrat superb de les emocions humanes.

L’autor mostra de forma magistral una de les facetes més absurdes de l’ésser humà, la desídia abocada allà on hauria d’haver-hi comunicació, bona mostra és l’escena que trobem una Kumiko trista i pansida passejant tota sola, desitjant la companyia d’en Basili però enlloc de demanar-li-ho espera que ell ho endevini, mentre per la seva banda ell la deixa fer pensant erròniament que ella necessita espai i temps en solitari. Una preciosa novel·la, que heu de comprar, regalar i recomanar, però sobretot llegir.

Sílvia Cantos